Una veu

Carretera de Cerbi,

El dia 3 de gener al vespre vam presentar La nit als armaris al Comú de Particulars de La Pobla de Segur.  El Xavier Macià va ser el presentador de luxe, expert en literatura, bon amic i poeta, company d’aquells meravellosos anys del batxillerat a La Pobla de Segur. Jo sentia que amb aquesta presentació tornava a una època en la que m’havia sentit com una esponja que volia absorbir tota l’aigua del mar; i la Pobla havia estat el lloc ideal, amb companys poetes com el Xavier i professors que ens obrien un munt de finestres noves i esperonaven la nostra curiositat i intel·ligència. Abans de començar l’acte, vaig comentar al Xavier que d’alguna manera la presentació al Comú tancava un cercle. Una part important de l’ànima del llibre que anàvem a presentar havia menjat i begut a la Pobla. Però no m’imaginava fins a quin punt seria especial seria aquella presentació.

El discurs del Xavier Macià em va deixar  muda. Jo no hi podia afegir res. De fet, hi havia coses que se’m revelaven per primera vegada amb les seves paraules. Coses grosses, com roques que cauen al fons d’un estany i que per més que les aigües de la superfície s’asserenin sempre saps que són allí. Vaig escoltar paraules que volia escoltar més que cap altres però que no esperava. Paraules plenes que reconeixien l’ànima de la meva criatura, La nit als armaris, i la meva ànima d’artista, d’escriptora. A mesura que el Xavier anava desgranant el seu parlament, La nit als armaris creixia. Quan va acabar de parlar va arrencar un aplaudiment espontani  i merescut: la seva presentació va ser molt brillant.

Va deixar La nit als armaris tan amunt que m’havia de posar de puntetes per veure’l. Però el fill era meu, d’això no en tenia cap dubte, i tot el que havia dit el Xavier era cert. Les seves paraules  no eren ensucrades, eren potents. Va parlar de talent i autenticitat,  de guarniments i frases sense vida. També va parlar de la dificultat de deixar sortir la veu  i crear mons i personatges amb ànima,  perquè els ecos són molt forts i n’hi ha molts.

 El Xavier Macià va dir que els personatges de La nit als armaris tenien ànima, i que aquesta era la principal característica que feia que fos un gran llibre. Mentre l’escoltava vaig pensar que sí, que quan pensava en els meus personatges els notava  l’ànima, i que  la constatació que les meves criatures eren vives era una de les coses que em donava molta pau com a escriptora. Personatges senzills i que porten vides normaletes, però que  ens mostren el seu espai íntim, i que per això són universals, va dir el Xavier.

Jo l’escotava entre aclaparada i satisfeta. No estic acostumada a que m’afalaguin amb coses que considero tant importants. Va mencionar i explicar les categories d’escriptors de Navokof: escriptors narradors, escriptors mestres i escriptors màgics, i em va col·locar en la categoria màgica: els que escriuen obres amb veu i ànima, els que callen moltes coses. Va afirmar que La nit als armaris no era un eco, que s’hi escolta una veu i, també, silencis.

Va acabar dient que dubtava que existís una escriptura pirenaica, però que si existia La nit als armaris marcava clarament un abans i un després. Que els lectors no hi busquessin un marc folklòric i quatre historietes inofensives, encara que hi apareixen elements de l’entorn tradicional pallarès ho fan amb la mateixa naturalitat que ho fa la ciutat, els rocs o els arbres.

El Xavier Macià és molt generós i em va fer un gran regal. No és un obsequi ensucrat, d’aquells que no tenen d’altres arestes que les d’arreplegar algun quilo de més, tot al contrari, m’ha mostrat que era en un camí amb un roc i un sarpat de terra a les mans, de nit, sota un cel estrellat. Sola. M’ha donat una fulla d’auró i m’ha convidat a seguir caminant.  És com un somni! Quan em desperti potser hauré trobat el riu.

Al meu poble de les pedres en diem rocs

Quan vaig decidir que ja tenia tots els contes del llibre i que es titularia La nit als armaris, vaig començar a polir el conjunt i a tensar els lligams entre els relats.  El primer conte havia de ser el més pallarès, tallat pel Vent de Port i dibuixat amb paraules del país. Paraules aneuenques, pallareses. Hi vaig rumiar molt: quanta marca lingüística hi havia de posar perquè l’entorn i la cultura hi quedessin retratats i que alhora fos entenedor per un lector d’una altra contrada? Quants rocs podia deixar caure en el text? Amb aquesta preocupació constant vaig redactar El meu Adrià,  que, tot i la presencia d’abundant lèxic pallarès, el pot entendre qualsevol que llegeixi el català.

Vull que em llegeixi la gent de la meva terra, però m’adreço a tots els lectors en llengua catalana; de fet, voldria tenir lectors en tots els racons del món.  A La nit als armaris reivindico el pallarès i el mostro amb orgull com un patrimoni indestriable de les històries de les meves muntanyes i la seva gent, però em vaig inclinar, per un català estàndard, perquè conto arguments universals per a tothom. Al Ton li fa mal el carriscle i els carrers de Cerbi són plens de rocs, però algunes lectores del Maresme i de Barcelona en lloc d’espantar-se m’han dit  que volien tastar el confitat, que volien, com a mínim, una tupina plena de paraules i històries del Pallars.  Quina sort la meva!  Avui segueixo el consell de la meva amiga Marta Pera i no poso cursives ni cap marca als rocs, les paraules pallareses.  Que circulin entre les altres amb el cap ben dret i sense cap distintiu.

La sort de poder escoltar parlar sobre el meu llibre en una sessió del club de lectura. 

Se m’ha passat pel cap parlar dels rocs, que sempre m’han despertat un interès viu, perquè fa uns dies que, sense buscar-ho ni preveure-ho, em van tirar uns quants cops de roc. Als clubs de lectura que condueixo, i procuro fer-ho amb simpatia i bondat,  sempre dic que tenir l’autor del llibre que comentem amb nosaltres és un luxe.  Ara sé que ocupar la cadira de l’autor és també un privilegi per a l’escriptor, perquè també he tingut la sort d’ocupar-la. En una tertúlia sobre La nit als armaris al club de lectura de Premià de Mar vaig poder comprovar fins quin punt els lectors són savis, i vaig arreplegar una garbera d’opinions interessants. Pedretes.

Els cops de roc, potser fins i tot buscallades, els vaig rebre uns dies més tard en un altre club de lectura on parlàvem d’un altre llibre i un altre autor, molt més veterà i expert que jo. Algunes persones que no els havia agradat el llibre o potser, fins i tot, els havia irritat, van començar, primer a malparlar contra el llibre i l’autor i, finalment, contra mi, que intentava salvar la bona marxa de la tertúlia i evitar que es faltés a la persona de l’autor i a d’altres membres del club. Més o menys, me’n vaig sortir, però la xerrada va perdre l’ànima que ens caracteritza i les persones que tenien ganes de conversar sobre el llibre no ho van fer per por a deslligar la fúria dels tertulians indignats a priori i decidits a imposar les seves opinions. Obligada a mantenir l’ordre, vaig veure com se m’esfurriaven sense remei la meitat de les idees i comentaris que volia fer del llibre. Com que era la conductora, no vaig poder etzibar-los els cops de roc i les buscallades que es mereixien i vaig marxar amb les mans fredes, suposo que com els altres que no volien brega. Avui una amiga m’ha dit que darrerament hi ha molta gent amb ganes de buscar soroll, i que això no té res a veure ni amb els llibres ni amb els rocs, sinó amb una sobrecàrrega de ions positius.

Pallarès on line: fatos no, escotofits

A la pàgina 65 de El Català d’Àneu, de Ramon Sistac, llegeixo: “Si bé els trets fonètics són ben vius, no es pot dir el mateix dels morfològics, sotmesos cada vegada més a la pressió de la llengua normativa, especialment gràcies (o millor: per culpa de) la influència de la televisió i de l’ensenyament”. Em sento plenament identificada amb aquestes paraules. Només obrir la boca tothom sap que no sóc del Maresme ni de Barcelona, però m’entenen força bé perquè parlo un català estàndard.

Ja fa uns quants anys que em vaig “normalitzar”, i encara em dol haver llençat els llençols de fil per posar-los de polièster. Mai m’he pogut desempallegar d’una certa tibantor i estranyesa. Com no els ha de costar “normalitzar-se” a aquest nens que, com el meu fill, tenien el cervell estimulat per una llengua asiàtica que han hagut de colgar perquè no els fes nosa i poder aprendre la nostra, el català! En el cas del meu fill, català occidental a casa (no goso dir-ne pallarès) i català oriental a l’escola.

Quan et diuen que la teua llengua, la que parles a casa, no val per res, que l’has de fargar i encara així serà escolrida i poca cosa, et sents  esporret i vestida amb cassigalls i ho esfarnegaries tot. Penses que si fas faltes d’ortografia i no acabes de taleiar-te ben bé de com han de marxar les paraules deu ser que ets fata, però no, no n’ets. A casa nostra som més aviat bordiscos i ens atabalem una mica amb la morfologia i, de vegades, també amb la sintaxi, perquè no tenim el cap lingüísticament ben endreçat, però no som fatos, al contrari, som ben eixorrobits. El vent de port que duem  a dins no ens deixa palpanear ni fer el nyau- nyau encara que vulguem.

Pallarès on line, a molletes

Primera trobada d'experts en pallarès. Cerbi, agost de 2010.

Nit i armari

Tenim un binomi fantàstic, d’aquells de la Gramàtica de la fantasia. L’amanim amb una mica de pebre pallarès i es converteix en un joc fet a casa.  Pensem en aguell que tenie mala jaïlla , en una nit fosca com l’estalzí, en un cul de mal assiento que va acabar a dins de l’armari i va trencar els palmars, i en una de les frases fetes més boniques i més complertes del pallarès (les dues primeres en Rodari no les donaria per binomials): buscar la nit pels armaris, és a dir, cercar impossibles.

Buscar la nit pels armaris s’associa amb sortir de l’armari.  I d’això és tracta, de  sortir de l’armari. De no deixar-se engalipar per la nit, de sortir al sol amb les andròmines amagades. El sol sempre serà lluent  i la nit fosca.  A més, d’on traiem que entre els nostres veïns no n’hi ha cap de xafarder?  Ens pensem que els investigadors patològics com la padrina de El Divan només viuen als llibres? No seria tan estrany que compressin el pa a la mateixa fleca que nosaltres. 

Sortiríem de l’armari en un descampat, al costat de l’autopista? A mitja nit en una platja deserta, sense lluna i amb el cel tapat? No. Volem que ens donin la benvinguda, caure en uns braços oberts. Naixem amb la pell fràgil, els sentits adormits i els ossos del cap tendres. Per això costa tant eixir de qualsevol armari, però ho hem de fer. Estic  a favor de buscar la nit pels armaris i ho recomano decididament, encara que em faci més por que una pedregada.

Fa uns dies vaig haver de furgar a l’armari de la meva infantesa i per uns moments em va semblar  que m’havien pispat un munt de coses. Paraules. Sons. Expressions. No trobava les veus que m’havien criat. Em vaig desesperar, em sentia com si m’haguessin pres l’ànima (encara no estic segura que no sigui així).  De joveneta es van riure de com parlava. Les meves paraules no eren prou “cultes”, prou “civilitzades”, prou urbanes, prou “entenedores. Jo volia ser culta i que les persones modernes m’entenguessin, i em vaig despendre de la meva  música i dels meu mots.

Creia que només les havia amagat i que les paraules tornarien al primer crit, però les havia esborrat de tan arraconar-les sense ni tan sols treure’ls la pols. I no les trobava. Em vaig quedar blanca com un paper de fumar: Havia perdut “tresors immens de l’expressió humana”, com deia Maragall, la terra que parla per la boca de la gent.

A l’armari hi he trobat un llibre de “El parlar del Pallars” i només de fullejar-lo a bocafoscant un munt d’expressions que m’havien fuït han tornat. Però encara noto que l’ànima em marque ruina: vull tornar a arreplegar totes les paraules i els son que em pertanyen.

Si voleu seguir les molletes...

Contes sense pols

Si m’he entossudit a inventar i contar històries ha estat per culpa de les potes de la taula del menjador de la padrina.

Una de les coses que recordo dels estius a Cerbi és l’hora del conte. Quan començaven a créixer les ombres, la padrina sortia a la terrassa, que donava al carrer, amb una cadira, un cistell ple de pèsols i faves i dues cassoles grans. Els nens i nenes de la meva edat, cinc, sis i set anys, arribaven, seien a banda i banda de la fabulista i començaven a desgranar els llegums. El clímax del darrer conte sempre coincidia amb les últimes beines del cistell. Llavors la canalla marxava a trotar pel poble, però jo no en tenia prou.

Ajudava la padrina a entrar les coses i menjava algunes faves i pèsols crus. Ella feinejava per la casa i jo la seguia, per la cuina, la sala, el corral… fins que ella em preguntava si volia sentir un altre conte. Li responia que sí, amb els ulls brillants d’alegria. De vegades em regalava un o dos contes, però aquest gest mai marcava precedent. Havia de pagar peatge. Què t’estimes més, fer els peus de la taula o la resta del menjador?- em preguntava. Jo odiava les potes de la taula, barroques i plenes de racons impossibles. Però els treia la pols, perquè sabia que ella ja no es podia encorbar gaire. Si hi anava de pressa per arribar abans al conte, ella s’atansava amb un drapet blanc i em mostrava la punta bruta: “aquí no hi has passat”. Jo tornava a agafar el drap i repassava les potes a fons, mentre pensava en els maleïts francesos, que feien aquells mobles retorçats i odiosos.

Quan tornava a la cuina, la padrina m’esperava asseguda amb les mans damunt del davantal i un ampli somriure. Ja m’havia oblidat de les potes de la taula; tampoc m’adonava que les ombres de la nit començaven a esmunyir-se per la finestra. Les paraules màgiques “hi havia una vegada…”havien estat pronunciades, i jo ja era en terra de meravelles.

Els microcontes es barregen amb la poesia i la música a la platja del Masnou

El dilluns dia 30 de juliol, amb altres fabulistes de Vilassar, vaig tenir la sort de poder participar en una de les meravelloses sessions de Poesia a la Platja del Masnou, que organitza l'Anna Rossell. Vaig llegir dos microcontes inspirats en personatges del meu llibre La nit als armaris, publicat per Voliana Edicions, i dels quals ja us he parlat en aquest blog.

EL NEGRE

Si hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura, hauria seguit l’aroma de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l’hort, el galliner i els conills, en lloc d’esperar sota el pollancre que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis.

Si hagués sabut que per a l’amo valia menys que un gos d’atura, al Negre, un pastor alemany orgullós, se li hauria destapat el nas de cop i hauria ensumat la flaire tirànica i malvada del seu senyor.

No ho va saber mai, que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura. Però el Negre tenia fusta d’heroi, i sabia que hi havia línies que no s’havien de creuar. Es van pensar que udolava del dolor de veure l’amo estès, sense vida. No era això. Després d’atacar-lo, de la queixalada mortal, per fi el va olorar: la pudor era insuportable.

LA PERLA

Tothom em té per una gata persa, de rasa. El pèl llarg, espès i sedós. Les potes gruixudes, la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Ningú es fixa en la punta de la meva cua, que no es arrodonida com correspondria a un autèntic gat aristocràtic. I no parlem del meu temperament.

Aquests babaus orientals en tenen prou amb lluir el pèl brillant i rebre afalacs. No són creatius ni tenen iniciativa. Adoren els humans, s’adoren ells mateixos. Adoren, fins i tot, els gossos. Jo sóc una gata amb caràcter. Bufo i, si cal, esgarrapo. Si algú no m’agrada, em poso en llocs estratègics, perquè em trepitgi la cua i poder fer un bon marrameu abans de clavar-li les urpes. Molt enèrgica, però amb un problema d’autoestima.

Malgrat aquests comportaments genuïnament felins, tinc coses estranyes. Sempre vull ser al costat de la mestressa, m’entristeixo quan marxa i corro a rebre-la amb el cor rialler. Un amor desmesurat, poc moixí. Sóc una gata especial, transgènica. Qualsevol bocí d’adn estrany m’hauria fet el pes, d’un bacteri, d’un ratolí. Però porto un gen de gos, una autèntica desgràcia.

Galeria de personatges: La Perla

Em dic Perla i visc a la narració Una nit sense lluna del recull de contes La nit als armaris.

Tothom em té per una gata persa de pura rasa. El pèl llarg, espès i sedós; les potes gruixudes; la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Curt però fort.  Ningú s’ha fixat mai que la punta de la meva cua no es arrodonida, com correspondria a un autèntic gat aristocràtic. Amb això n’hi ha prou, no cal que em facin cap prova d'ADN. I no parlem del meu tarannà. Però s’estimen més pensar que sóc noble que no pas una plebea.

A la meva mestressa li és ben bé igual,  potser encara s’alegraria de saber que sóc una barreja vulgar i que tot és façana. Però la Teresa, que és l’única que em pot tocar la cua, no hi entén ni una engruna de races de gat. A més, el meu temperament no és el d’aquests babaus orientals, que es passen el dia dormint, adoren les persones i els animals, i en tenen prou amb lluir el pèl.  Jo tinc caràcter.  He heretat la bellesa i l’elegància de la mare i el talent esmolat del pare, un gat de carrer (o europeu, que fa més fi).  Però encara hi ha més: sóc una gata transgènica. Camuflat en un material genètic moixí de primera, tinc un gen de gos.

Com els gats, sóc hedonista i interessada. M’instal·lo al coixí més tou, trio el racó més fresc a l'estiu i el més ben escalfat a l'hivern.  Gaudeixo dels raigs de sol tebis i els defujo quan cremen massa.  Bufo i, si cal, esgarrapo les visites molestes o que em tracten com si fos un peluix. Puc passar dos o tres dies sense menjar si el que em posen al plat no es del meu gust. A en Carles, si no hagués estat per respecte a la Teresa, el fotut gen caní, el primer dia que va venir a casa ja li hauria dibuixat la cara. Sempre he procurat posar-me en llocs on em trepitgi la cua sense voler, per poder fer un bon marrameu mentre li clavo les urpes.

La Teresa em va treure de la gàbia d'aquella botiga d'animals que feia una pudor insofrible i, després de dotze anys, l'estimo com diuen que els gossos estimen els amos. La meva alegria és jeure al seu costat, mentre passa pàgines dels llibres i tecleja, rebre-la quan ensumo que arriba del carrer i dormir als peus del seu llit.  No era només que en Carles feia una olor horrible i que em treia del dormitori, sempre vaig saber que era una amenaça per a la meva mestressa. Esperava el moment propici per arrencar-li els ulls sense perdre l’estimació de la Teresa. Però quan ja ho tenia programat, ella se’m va desempallegar tota sola. L’aire de la muntanya li va obrir els ulls.  

La casa de Cerbi és fantàstica, també per cometre un assassinat. Tantes cambres, tants balcons, tantes finestres, la fusta de terra, les pedres del celler,  la gespa del corral... I el cap de casa, sota llosat, calent, també quan l’aire de fora és fresc. Hauria fet que en Carles hi pugés de nit, per treure un gat del poble que jo mateixa hauria deixat entrar. Com que no hi ha llum, atacat a traïció, a les foques, després d’haver vist l’altre animal, en Carles hauria pensat que el moix de carrer li havia destrossat la cara i arrencat un ull.