Una veu

Carretera de Cerbi,

El dia 3 de gener al vespre vam presentar La nit als armaris al Comú de Particulars de La Pobla de Segur.  El Xavier Macià va ser el presentador de luxe, expert en literatura, bon amic i poeta, company d’aquells meravellosos anys del batxillerat a La Pobla de Segur. Jo sentia que amb aquesta presentació tornava a una època en la que m’havia sentit com una esponja que volia absorbir tota l’aigua del mar; i la Pobla havia estat el lloc ideal, amb companys poetes com el Xavier i professors que ens obrien un munt de finestres noves i esperonaven la nostra curiositat i intel·ligència. Abans de començar l’acte, vaig comentar al Xavier que d’alguna manera la presentació al Comú tancava un cercle. Una part important de l’ànima del llibre que anàvem a presentar havia menjat i begut a la Pobla. Però no m’imaginava fins a quin punt seria especial seria aquella presentació.

El discurs del Xavier Macià em va deixar  muda. Jo no hi podia afegir res. De fet, hi havia coses que se’m revelaven per primera vegada amb les seves paraules. Coses grosses, com roques que cauen al fons d’un estany i que per més que les aigües de la superfície s’asserenin sempre saps que són allí. Vaig escoltar paraules que volia escoltar més que cap altres però que no esperava. Paraules plenes que reconeixien l’ànima de la meva criatura, La nit als armaris, i la meva ànima d’artista, d’escriptora. A mesura que el Xavier anava desgranant el seu parlament, La nit als armaris creixia. Quan va acabar de parlar va arrencar un aplaudiment espontani  i merescut: la seva presentació va ser molt brillant.

Va deixar La nit als armaris tan amunt que m’havia de posar de puntetes per veure’l. Però el fill era meu, d’això no en tenia cap dubte, i tot el que havia dit el Xavier era cert. Les seves paraules  no eren ensucrades, eren potents. Va parlar de talent i autenticitat,  de guarniments i frases sense vida. També va parlar de la dificultat de deixar sortir la veu  i crear mons i personatges amb ànima,  perquè els ecos són molt forts i n’hi ha molts.

 El Xavier Macià va dir que els personatges de La nit als armaris tenien ànima, i que aquesta era la principal característica que feia que fos un gran llibre. Mentre l’escoltava vaig pensar que sí, que quan pensava en els meus personatges els notava  l’ànima, i que  la constatació que les meves criatures eren vives era una de les coses que em donava molta pau com a escriptora. Personatges senzills i que porten vides normaletes, però que  ens mostren el seu espai íntim, i que per això són universals, va dir el Xavier.

Jo l’escotava entre aclaparada i satisfeta. No estic acostumada a que m’afalaguin amb coses que considero tant importants. Va mencionar i explicar les categories d’escriptors de Navokof: escriptors narradors, escriptors mestres i escriptors màgics, i em va col·locar en la categoria màgica: els que escriuen obres amb veu i ànima, els que callen moltes coses. Va afirmar que La nit als armaris no era un eco, que s’hi escolta una veu i, també, silencis.

Va acabar dient que dubtava que existís una escriptura pirenaica, però que si existia La nit als armaris marcava clarament un abans i un després. Que els lectors no hi busquessin un marc folklòric i quatre historietes inofensives, encara que hi apareixen elements de l’entorn tradicional pallarès ho fan amb la mateixa naturalitat que ho fa la ciutat, els rocs o els arbres.

El Xavier Macià és molt generós i em va fer un gran regal. No és un obsequi ensucrat, d’aquells que no tenen d’altres arestes que les d’arreplegar algun quilo de més, tot al contrari, m’ha mostrat que era en un camí amb un roc i un sarpat de terra a les mans, de nit, sota un cel estrellat. Sola. M’ha donat una fulla d’auró i m’ha convidat a seguir caminant.  És com un somni! Quan em desperti potser hauré trobat el riu.