Fa un mes que
vaig tornar llegir El carrer de les
Camèlies. Després de llegir tres pàgines estava tan emocionada que vaig
haver de parar la lectura i respirar. No estava commoguda perquè era a les
portes d’un drama ni pel comportament dels personatges, m’emocionaven les
paraules, la prosa, l’art de la Rodoreda. Com podia haver passat un parell d’anys
sense llegir res d’ella?
Jo vaig entrar a
la literatura als dotze anys per la porta d’Antonio Machado i alguns autors russos
com Dostoievski , Tolstoi i Shólojov. Fins al batxillerat, a partir dels quinze anys,
no vaig llegir La plaça del diamant i
d’altres obres de literatura catalana. Però l’encontre autèntic amb la mestra
Rodoreda encara hauria d’esperar. No va ser fins després de la universitat,
quan començava a escoltar el desig d’escriure obres de ficció, que vaig començar
a llegir sense ordre l’obra de Mercè Rodoreda, contes i novel·les, i em vaig
quedar amb la boca oberta i encara no l’he tancat.
Per mi va significar descobrir
un immens monstre literari, capaç de cristal·litzar amb paraules senzilles i tendres
els mons entrellaçats del sol i de l’ombra, dels sentits i de l’esperit. Vides
de ficció de carn i ossos i de pols d’estrelles, que il·luminen la vida real. Grans
històries i grans personatges fets de petits detalls; de símbols que van més
enllà del gest , l’escenari i l’acció, ja rics per ells mateixos. Ficcions
escrites en una prosa carregada de poesia i plena de riques subtileses. Àngels
, ocells i rates. Jardins.
El que més em va
enlluernar era que mostrava la vida interior dels personatges, la intensitat de
les seves emocions inconscients sense entrar en la seva ment, mitjançat els
detalls i les accions. Personatges, com la Cecília, sacsejats per marees internes.
Quan llegeixo la Rodoreda sento el goig i el gaudi que experimentem en contacte amb l’obra d’art. També el
dolor de la crueltat de la vida, tan ben plasmada a la seva obra, tan viva. I la punxada de
saber que com a escriptora sóc a anys llum del seu talent i del seu ofici. Però
també la sort de reconèixer-la com a un far, perquè la seva obra i el seu
talent són com l'estrella del nord.
“Res del que és
humà en aquest món més estrany. Però la innocència, perquè l’adiu amb una part important
del meu temperament, em desarma i m’enamora. Els personatges literaris
innocents desvetllen tota la meva tendresa.” (Mercè Rodoreda).
La historia de
Cecília Ce, una nena abandonada, la seva recerca cega fins tornar a l’olor de les
tasses de til·la que prenia de petita al carrer de les Camèlies a casa dels seus
pares adoptius, em corprèn. El carrer de
les Camèlies és un escenari mític. Un llibre de sentiments fondos,
suggerits. I la Cecília, un personatge innocent
que desperta la meva tendresa.