El Carrer de les Camèlies

Fa un mes que vaig tornar llegir El carrer de les Camèlies. Després de llegir tres pàgines estava tan emocionada que vaig haver de parar la lectura i respirar. No estava commoguda perquè era a les portes d’un drama ni pel comportament dels personatges, m’emocionaven les paraules, la prosa, l’art de la Rodoreda. Com podia haver passat un parell d’anys sense llegir res d’ella?

Jo vaig entrar a la literatura als dotze anys per la porta d’Antonio Machado i alguns autors russos com Dostoievski , Tolstoi i Shólojov.  Fins al batxillerat, a partir dels quinze anys, no vaig llegir La plaça del diamant i d’altres obres de literatura catalana. Però l’encontre autèntic amb la mestra Rodoreda encara hauria d’esperar. No va ser fins després de la universitat, quan començava a escoltar el desig d’escriure obres de ficció, que vaig començar a llegir sense ordre l’obra de Mercè Rodoreda, contes i novel·les, i em vaig quedar amb la boca oberta i encara no l’he tancat.

Per mi va significar descobrir un immens monstre literari, capaç de cristal·litzar amb paraules senzilles i tendres els mons entrellaçats del sol i de l’ombra, dels sentits i de l’esperit. Vides de ficció de carn i ossos i de pols d’estrelles, que il·luminen la vida real. Grans històries i grans personatges fets de petits detalls; de símbols que van més enllà del gest , l’escenari i l’acció, ja rics per ells mateixos. Ficcions escrites en una prosa carregada de poesia i plena de riques subtileses. Àngels , ocells i rates. Jardins.

El que més em va enlluernar era que mostrava la vida interior dels personatges, la intensitat de les seves emocions inconscients sense entrar en la seva ment, mitjançat els detalls i les accions. Personatges, com la Cecília, sacsejats per marees internes.

Quan llegeixo la Rodoreda sento el goig i el gaudi que experimentem en contacte amb l’obra d’art. També el dolor de la crueltat de la vida, tan ben plasmada a la seva obra, tan viva. I la punxada de saber que com a escriptora sóc a anys llum del seu talent i del seu ofici. Però també la sort de reconèixer-la com a un far, perquè la seva obra i el seu talent són com l'estrella del nord.

“Res del que és humà en aquest món més estrany. Però la innocència, perquè l’adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m’enamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa.” (Mercè Rodoreda).

La historia de Cecília Ce, una nena abandonada, la seva recerca cega fins tornar a l’olor de les tasses de til·la que prenia de petita al carrer de les Camèlies a casa dels seus pares adoptius, em corprèn. El carrer de les Camèlies és un escenari mític. Un llibre de sentiments fondos, suggerits. I la Cecília, un personatge innocent  que desperta la meva tendresa.