La Xava: el català de les putes, els lladres i els mangants del Raval

Sempre que llegeixo un text que s’allunya del català estàndard, perquè és pallarès, mallorquí, valencià o dels baixos fons de la Barcelona de 1905, em poso contenta. La riquesa i diversitat lèxica, així com la proximitat amb la llengua oral em fan feliç. Deu ser l’alegria innocent dels que sense ser lingüistes volem escriure i ens fixem, sobretot, en les paraules i el color de les veus, com els nens.

   

La lectura de La Xava m’ha fet feliç, perquè és un llibre ple de paraules vives, de fa cent anys, i de veus que sonen autèntiques.  La Xava és un llibre viu i vigorós,  traspua veritat.  Ja ho diu l’Enric Casasses al pròleg: a La Xava tot és veritat. 

No sóc una apassionada dels llibres costumistes i el llibre de Juli Vallmitjana ho és, de costumista. Vaig escriure La nit als armaris amb el Pallars al moll de l'ànima, volent deixar testimoni dels meus orígens aneuencs i amb la ferma decisió de no fer un llibre costumista. I sempre que puc dic que no ho és, de costumista, La nit als armaris. Però a La Xava els retrats són tan bons i tan viscuts que he acabat pensant que també calen llibres costumistes, i que potser els han d'escriure pintors (Juli Vallmitjana ho era).

La Xava retrata els escenaris, els personatges i els costums de l’altra Barcelona de principis del segle XX, la dels baixos fons, quan la majoria d’escriptors de l'època mostrava la burgesia de l’Eixample, que anava al Liceu, i els anarquistes que posaven bombes.

El que mostra La Xava no és agradable: els fons dels barris de sota de Montjuïc a la Barcelona del 1905, habitats per personatges que són menys que els proletaris. Són putes, lladres i mangants, púrria que viu en una absoluta misèria material i moral. La Xava no és un plat dolç, però sí és un fresc pictòric molt interessant. 

Segons Casasses, el final del llibre és verídic. És possible que l’escriptor, que entra a l’obra a les últimes pàgines, una mica disfressat, fes el que el llibre diu que va fer. Seria coherent perquè sabem, i es nota, que Juli Vallmitjana descriu aquest submón des del contacte i l’experiència personal. Però, deixant de banda si està basat en un fet real  o no, que no importa massa, el final cau del cel i considero que és el més fluix del llibre.