A la pàgina 65 de El
Català d’Àneu, de Ramon Sistac, llegeixo: “Si bé els trets fonètics són ben
vius, no es pot dir el mateix dels morfològics, sotmesos cada vegada més a la
pressió de la llengua normativa, especialment gràcies (o millor: per culpa de)
la influència de la televisió i de l’ensenyament”. Em sento plenament
identificada amb aquestes paraules. Només obrir la boca tothom sap que no sóc del
Maresme ni de Barcelona, però m’entenen força bé perquè parlo un català estàndard.
Ja fa uns quants anys que em vaig “normalitzar”, i encara
em dol haver llençat els llençols de fil per posar-los de polièster. Mai m’he
pogut desempallegar d’una certa tibantor i estranyesa. Com no els ha de costar “normalitzar-se”
a aquest nens que, com el meu fill, tenien el cervell estimulat per una llengua
asiàtica que han hagut de colgar perquè no els fes nosa i poder aprendre la
nostra, el català! En el cas del meu fill, català occidental a casa (no goso
dir-ne pallarès) i català oriental a l’escola.
Quan et diuen que la teua llengua, la que parles a casa, no
val per res, que l’has de fargar i
encara així serà escolrida i poca
cosa, et sents esporret i vestida amb cassigalls
i ho esfarnegaries tot. Penses que si
fas faltes d’ortografia i no acabes de taleiar-te
ben bé de com han de marxar les paraules deu ser que ets fata, però no, no n’ets. A casa nostra som més aviat bordiscos i ens atabalem una mica amb la
morfologia i, de vegades, també amb la sintaxi, perquè no tenim el cap lingüísticament
ben endreçat, però no som fatos, al
contrari, som ben eixorrobits. El vent de port que duem a dins no ens deixa palpanear ni fer el nyau-
nyau encara que vulguem.