Primera trobada d'experts en pallarès. Cerbi, agost de 2010.
Tenim un binomi fantàstic, d’aquells de la Gramàtica de la fantasia. L’amanim
amb una mica de pebre pallarès i es converteix en un joc fet a casa. Pensem en aguell
que tenie mala jaïlla , en una nit
fosca com l’estalzí, en un cul de
mal assiento que va acabar a dins de l’armari i va trencar els palmars, i en una de les frases fetes
més boniques i més complertes del pallarès (les dues primeres en Rodari no les
donaria per binomials): buscar la nit pels
armaris, és a dir, cercar impossibles.
Buscar la nit pels armaris s’associa amb sortir de l’armari. I d’això és tracta, de sortir de l’armari. De no deixar-se engalipar
per la nit, de sortir al sol amb les andròmines amagades. El sol sempre serà
lluent i la nit fosca. A més, d’on traiem que entre els nostres veïns
no n’hi ha cap de xafarder? Ens pensem que
els investigadors patològics com la padrina de El Divan només viuen als llibres? No seria tan estrany que compressin
el pa a la mateixa fleca que nosaltres.
Sortiríem de
l’armari en un descampat, al costat de l’autopista? A mitja nit en una platja
deserta, sense lluna i amb el cel tapat? No. Volem que ens donin la benvinguda,
caure en uns braços oberts. Naixem amb la pell fràgil, els sentits adormits i
els ossos del cap tendres. Per això costa tant eixir de qualsevol armari, però
ho hem de fer. Estic a favor de buscar la nit pels armaris i ho recomano
decididament, encara que em faci més por
que una pedregada.
Fa uns dies vaig
haver de furgar a l’armari de la meva infantesa i per uns moments em va
semblar que m’havien pispat un munt de
coses. Paraules. Sons. Expressions. No trobava les veus que m’havien criat. Em
vaig desesperar, em sentia com si m’haguessin pres l’ànima (encara no estic
segura que no sigui així). De joveneta es van
riure de com parlava. Les meves paraules no eren prou “cultes”, prou “civilitzades”,
prou urbanes, prou “entenedores. Jo volia ser culta i que les persones modernes
m’entenguessin, i em vaig despendre de la meva música i dels meu mots.
Creia que només les havia amagat i que les paraules tornarien al primer crit, però les havia
esborrat de tan arraconar-les sense ni tan sols treure’ls la pols. I no les trobava. Em vaig quedar blanca com un paper de fumar: Havia perdut “tresors
immens de l’expressió humana”, com deia Maragall, la terra que parla per la boca
de la gent.
A l’armari hi he
trobat un llibre de “El parlar del Pallars” i només de fullejar-lo a bocafoscant un munt d’expressions que m’havien
fuït han tornat. Però encara noto que l’ànima em marque ruina: vull tornar a arreplegar totes les paraules i els son que em
pertanyen.
Si voleu seguir
les molletes...