Gràcies a la crisi he tornat a llegir Marcel Proust

Fa trenta anys vaig descobrir Proust, perquè l’Alícia, una companya de pis que estudiava filosofia, intentava compensar la meva deformació científica amb lectures humanístiques. Ella va insistir molt i jo vaig llegir la dilatada obra prousiana, que em va agradar força. No l’havia tornat a llegir fins ara. Mal fet.

Gràcies a la crisi que he tornat a llegir Marcel Proust.  Vaig posar Un amor de Swann a la llista de llibres d’un dels clubs de lectura que condueixo.  El vaig incloure al llistat de lectures pel 2013, perquè amb les restriccions econòmiques he d’escollir els títols dels llibres entre els disponibles en uns lots especials. No es poden comprar llibres nous, s’han rellegir els que ja hi ha, i Un amor de Swann era als lots.

He redescobert A la recerca del temps perdut, ara amb una mica més de consciència literària. Proust és una experiència forta, una revolució. La seva obra és un monument, un testament literari que et deixa sense alè. És una prova brutal de la passió d’escriure? Ens recorda que val la pena trencar-se el cap per trobar la fórmula narrativa. Ell la va trobar. I tant que la va trobar! Amb un sobreesforç. I un cop descobert el truc màgic, les pàgines sembla que flueixen i que la recerca del temps perdut podia haver esdevingut infinita.

Una de les pretensions que tenia quan vaig començar a escriure era fer una  literatura testimonial, deixar constància del món tradicional pallarès que estava desapareixent. De fet, Casa Barrina, el primer conte que em van publicar i que és la base de El meu Adrià, està escrit amb aquesta intenció. Que lluny em vaig quedar de Proust! No vaig reconstruir cap món, només vaig deixar que tragués el nas.  Vaig començar a escriure des de la nostàlgia, no em resignava a acceptar que el món de la meva infància estava desapareixent i el volia salvar. Ara sóc conscient que aquesta era una proesa que em superava del tot, perquè cal molt ofici i talent  per salvar el passat.  A més, si bé la nostàlgia m’assalta tot sovint, mai posaria la reconstrucció del passat com a  motiu central de la meva vida, de la meva obra. M’interessa el present que abraça també el passat i el futur.

A La nit als armaris  he volgut crear un món literari amb Cerbi com epicentre geogràfic, un món amb personatges i arguments universals, on es reconeixen les marques culturals del passat i del present.