Si el Pep s’hagués dit Arnau o Dídac

El Pep no coneix  cap altre Pep  de la seva edat. Ha estudiat fins als trenta anys i mai ha tingut un company ni una companya que es digués com ell. No és de la generació amb Joseps, Joans i ases a totes les cases, ell ha crescut envoltat d’Arnaus, Dídacs, Bernats, Jans, Paus i Rogers. Encara que es relaciona amb Laura de la Nit als armaris, el Pep no és un personatge d’aquesta obra, va arribar a Cerbi uns anys més tard, en un altre llibre que encara no s’ha publicat.

Fotografia: Myriam González

Al Pep no li interessava ni el camp ni la muntanya, però va conèixer la Laura en un congrés a la Universitat Politècnica de Barcelona. Tan alta i tan corpòria, amb els pits esplendorosos i els malucs prometedors.  Ella li va parlar de la casa de Cerbi, que havia heretat del seu pare, i el va convidar a passar-hi un cap de setmana. El Pep no s’ho va fer dir dues vegades i va córrer a comprar-se unes bones botes per caminar, un forro polar i un anorac; l’equipament bàsic per marxar al Pirineu amb una dona que practicava tots els esports de muntanya.

Mentre ascendien cap al seu destí amb el cotxe, de revolt a revolt, i parlaven d’holoproteïnes i configuracions espacials, el Pep donava per segur que la Laura també es fonia de desig i pensava que si es feia la desentesa era per pura coqueteria. Van sopar a mig camí, en un restaurant de carretera. La Laura parlava del seu pare, l’Adrià, i de l’últim llibre que va escriure, La nit als armaris. El Pep li mirava els llavis molsuts i lluents d’oli,  i pensava en el clau salvatge i colossal que clavarien quan arribessin a la famosa casa Barrina.

Van arribar de nit i feia un fred que rebaixava les escalfors al més pinxo. El Pep es va quedar glaçat, no només per la baixa temperatura, Cerbi li despertava subtils esgarrifances de por.  Un poblet endreçat i bonic, amb totes els cases de pedra i les teulades de llosa (llosats), amb flors a moltes finestres i balcons. Un poble maquillat amb gust i ben il·luminat, però que encara respirava passat i desprenia una màgia inquietant. Malgrat tot, el Pep no va perdre la il·lusió.

L’habitació de dos llits ja era tot un missatge, però el Pep s’aferrava al guió que deia que tocava follar. La Laura li va dir ben clar que ell a l’altre llit, i no va passar ni un minut que la dona ja dormia com un tronc. Dos dies pujant i baixant muntanyes amb la Laura i fent veure que el senderisme era meravellós. Dues nits roncant tan fort com sabia, per importunar aquella dona de ferro que no s’immutava per res.

Quan ja feia temps que havia oblidat l’existència de la Laura i del poble que es deia Cerbi, va rebre un missatge d’ella. Li proposava una col·laboració científica. El Pep no va contestar, però se’n va ressentir. El clau fallit li havia deixat una marca invisible però dolorosa. Se sentia avergonyit. Era un home a deriva, que es passejava amb un diari que li tapava els ulls. La Laura, en canvi, sabia el que volia i perquè feia les coses. No demanava permís ni perdó per ser qui era.  

Si el Pep s’hagués dit Arnau o Dídac, potser hauria esborrat el missatge o potser hauria acceptat la proposta, però sense cap mena de metafísica.