Al meu poble de les pedres en diem rocs

Quan vaig decidir que ja tenia tots els contes del llibre i que es titularia La nit als armaris, vaig començar a polir el conjunt i a tensar els lligams entre els relats.  El primer conte havia de ser el més pallarès, tallat pel Vent de Port i dibuixat amb paraules del país. Paraules aneuenques, pallareses. Hi vaig rumiar molt: quanta marca lingüística hi havia de posar perquè l’entorn i la cultura hi quedessin retratats i que alhora fos entenedor per un lector d’una altra contrada? Quants rocs podia deixar caure en el text? Amb aquesta preocupació constant vaig redactar El meu Adrià,  que, tot i la presencia d’abundant lèxic pallarès, el pot entendre qualsevol que llegeixi el català.

Vull que em llegeixi la gent de la meva terra, però m’adreço a tots els lectors en llengua catalana; de fet, voldria tenir lectors en tots els racons del món.  A La nit als armaris reivindico el pallarès i el mostro amb orgull com un patrimoni indestriable de les històries de les meves muntanyes i la seva gent, però em vaig inclinar, per un català estàndard, perquè conto arguments universals per a tothom. Al Ton li fa mal el carriscle i els carrers de Cerbi són plens de rocs, però algunes lectores del Maresme i de Barcelona en lloc d’espantar-se m’han dit  que volien tastar el confitat, que volien, com a mínim, una tupina plena de paraules i històries del Pallars.  Quina sort la meva!  Avui segueixo el consell de la meva amiga Marta Pera i no poso cursives ni cap marca als rocs, les paraules pallareses.  Que circulin entre les altres amb el cap ben dret i sense cap distintiu.

La sort de poder escoltar parlar sobre el meu llibre en una sessió del club de lectura. 

Se m’ha passat pel cap parlar dels rocs, que sempre m’han despertat un interès viu, perquè fa uns dies que, sense buscar-ho ni preveure-ho, em van tirar uns quants cops de roc. Als clubs de lectura que condueixo, i procuro fer-ho amb simpatia i bondat,  sempre dic que tenir l’autor del llibre que comentem amb nosaltres és un luxe.  Ara sé que ocupar la cadira de l’autor és també un privilegi per a l’escriptor, perquè també he tingut la sort d’ocupar-la. En una tertúlia sobre La nit als armaris al club de lectura de Premià de Mar vaig poder comprovar fins quin punt els lectors són savis, i vaig arreplegar una garbera d’opinions interessants. Pedretes.

Els cops de roc, potser fins i tot buscallades, els vaig rebre uns dies més tard en un altre club de lectura on parlàvem d’un altre llibre i un altre autor, molt més veterà i expert que jo. Algunes persones que no els havia agradat el llibre o potser, fins i tot, els havia irritat, van començar, primer a malparlar contra el llibre i l’autor i, finalment, contra mi, que intentava salvar la bona marxa de la tertúlia i evitar que es faltés a la persona de l’autor i a d’altres membres del club. Més o menys, me’n vaig sortir, però la xerrada va perdre l’ànima que ens caracteritza i les persones que tenien ganes de conversar sobre el llibre no ho van fer per por a deslligar la fúria dels tertulians indignats a priori i decidits a imposar les seves opinions. Obligada a mantenir l’ordre, vaig veure com se m’esfurriaven sense remei la meitat de les idees i comentaris que volia fer del llibre. Com que era la conductora, no vaig poder etzibar-los els cops de roc i les buscallades que es mereixien i vaig marxar amb les mans fredes, suposo que com els altres que no volien brega. Avui una amiga m’ha dit que darrerament hi ha molta gent amb ganes de buscar soroll, i que això no té res a veure ni amb els llibres ni amb els rocs, sinó amb una sobrecàrrega de ions positius.