El palau de la lluna, Paul Auster

Perquè m'encanten les novel·les de Paul Auster?

Per què l'amic Auster és un encantador de lectors, un gran contador d'històries. Em rendeixo al peus dels relats que ens toquen el moll de l'os, contats sense grans efectes especials, escrits en lletra agradable i entenedora, que ens penetren per la pell, ens toquen el cor i ens fan pensar sense exigir-nos una gran erudició ni complicades reflexions, que també hi són per a qui vulgui trobar-les.

Diuen que un gran venedor és també un gran comprador, i pel que he pogut observar aquesta frase és ben certa. Sabem que per escriure s'ha de llegir molt. Dedueixo que un hipnotitzador també ha de ser hipnotitzable. Si invertim l'ordre de les frases, la causalitat no sempre funciona: no tots els lectors són escriptors; però m'agrada pensar que sóc contadora de històries gràcies a la meva feliç receptivitat als encants de la ficció.

Tornem a Auster. El vaig descobrir a finals dels vuitanta, quan vivia a Barcelona i treballava d'editora a McGraw-Hill, gràcies a la Núria G, una companya de feina encara més lectora que jo. La Trilogia de Nova York em va deixar cau, en el millor dels sentits. En aquell moment encara no em plantejava escriure i només era lectora. La prosa d'Auster em va seduir per la seva aparent senzillesa, per la poètica i per l'austeritat. Perquè tenia ressonàncies simbòliques i, quan acabaves, et quedava tot el subtext per si volies pensar-hi una mica.

Però l'aportació més gran que em va fer La trilogia de Nova York va ser donar-me un discurs sobre la ciutat postmoderna. Per una noia del Pallars com jo, Barcelona era una gran ciutat. Notava la presència i la influència d'aquesta Barcelona de finals del segle XX d'una manera confosa i no sabia definir-la ni descriure-la. Salvant la distància amb Nova York, amb aquestes tres novel·les de la trilogia vaig poder entendre una mica més la ciutat i els personatges que l'habitàvem. Paul Auster em va regalar la narració que necessitava.

Fa una setmana que he tornat a llegir EL palau de la lluna, perquè era el llibre que teníem per a la sessió de juny al Club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar. M'ha tornat a encantar. Alguns dels participants de la tertúlia van dir que tenia elements de fulletó. És cert. La vida de Marco, el protagonista de El palau de la lluna, com el fulletó, avança a cops d'atzar.

Descripcions fabuloses. Paraules que flueixen sense esforç. I, com no!, Nova York. Les històries que es descabdellen dins de les històries. Un home gras de cent cinquanta quilos, que viu refugiat en el seu cos. Un home vell, ple de vida, que se suïcida ballant sota la pluja.

La immensa soledat urbana. La soledat que fa mal i la soledat que cura. La identitat, que tant li costa de construir al Marco que al final de la novel·la, com la lluna en el firmament, troba el seu lloc en el món.

Us deixo amb un parell de frases del llibre:

L’Effing s’estava dret mirant aquestes coses hores i hores, com si no se n’hagués de cansar mai. La seva vida s’havia alentit fins a un punt tal que ara els canvis més petits eren visibles per a ell.