Carmen Martín Gaite i el conte que no acaba mai

De sobte, m'he adonat que a la meva vida darrere cada llibre important hi ha una amiga o un amic. Una obvietat que visc com a una càlida revelació. Tieta Conxita: Cims borrascosos, Crim i càstig, la Poesía de Antonio Machado i Salvador Espriu. La Senyora Carme, de la Biblioteca de la Caixa a Esterri, Vent de l'est, vent de l'oest i les novel·les de Jules Verne.

Els llibres de la Rodoreda i el Monzó em sonen de recomanació ambiental i repetida, però crec el Pep Coll va ser el primer a aconsellar-me'n la lectura, quan ens feia classes de literatura catalana a La Pobla de Segur tot just després de la mort de Franco. D'aquesta època feliç també recordo haver llegit Nietzche, i que no l'entenia gaire, tot i que no sé qui me'l va recomanar primer, algú de Santa Coloma de Gramanet, perquè, segons afirma el Xavier Macià, ja l'havia llegit abans d'arribar a la Pobla. El Xavier, com a venjança perquè fa més de trenta anys li vaig posar El Anticristo a la motxilla, fa poc que em va recomanar fervorosament Knockemstiff. La lectura d'aquest llibre gairebé em mata, però vaig sobreviure i ara el tinc al prestatge dels llibres favorits.

A l'Alícia li dec la coneixença de Virginia Woolf i Proust. A l'Oriol el descobriment de Cortázar i Joyce. Vaig estudiar una carrera de ciències envoltada d'amics que anàvem a la facultat de lletres i de científics lletraferits. El JoanRa em va passar llibres de Kundera i els primer elogis fervorosos de l'obra de Josep Pla els vaig escoltar al Pep. Gràcies a la Núria vaig descobrir Paul Auster. La Marga em va presentar Mankell i Erri de Luca.

Us deixat anar aquest reguitzell de lectures aleatòries, hi són moltes més, com un conte que no acaba mai, per culpa de la Carmen Martín Gaite. La vaig començar a llegir a la dècada dels noranta, perquè la Tere, que és d'aquelles lectores que quan els agrada un llibre no paren fins que te l'has llegit, em va passar quatre novel·les de la Gaite en dos mesos. Després ja vaig continuar tota sola i vaig comprar-me Caperucita en Manhatan, Dos cuentos maravillosos, El balneario, El cuento de nunca acabar i Hilo a la cometa. Gràcies a la Tere, que no va parar, també vaig llegir el Montcada, i el vaig idealitzar i tot.

Feia més de quinze anys que no havia llegit ni rellegit cap novel·la de la Gaite. En tenia un record de bon sabor i d'aroma profund, però temia que ara, al dos mill tretze, em semblés una escriptora del segle passat, no dels cinquanta on la col·loquen, sinó dels vuitanta o dels noranta. Potser la Tere i jo ens havíem havíem deixat engalipar perquè fa vint anys érem admiradores de la psicoanàlisi, ens agradaven les protagonistes femenines davant del mirall i encara reivindicàvem el “cuarto de atrás” i una habitació pròpia. Però rellegint El balnerario, aquesta primera petita gran obra, m'ha quedat ben clar que la Gaite era una gran artista i que la seva obra, també al segle XXI, és literatura major.

Com Carmen Martín Gaite m'agrada teixir i fer volar estels, però només puc estirar d'uns pocs fils, per això hi ha recomanacions de pes i molts títols importants que no he llegit. Tinc el cuarto de atrás farcit de llibres: els llegits, els que esperen i molts més que no llegiré mai. Com la Matilde tinc la clau, i quan surto del cuarto de atrás tanco i me la guardo a la butxaca.