Galeria de personatges: La Perla

Em dic Perla i visc a la narració Una nit sense lluna del recull de contes La nit als armaris.

Tothom em té per una gata persa de pura rasa. El pèl llarg, espès i sedós; les potes gruixudes; la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Curt però fort.  Ningú s’ha fixat mai que la punta de la meva cua no es arrodonida, com correspondria a un autèntic gat aristocràtic. Amb això n’hi ha prou, no cal que em facin cap prova d'ADN. I no parlem del meu tarannà. Però s’estimen més pensar que sóc noble que no pas una plebea.

A la meva mestressa li és ben bé igual,  potser encara s’alegraria de saber que sóc una barreja vulgar i que tot és façana. Però la Teresa, que és l’única que em pot tocar la cua, no hi entén ni una engruna de races de gat. A més, el meu temperament no és el d’aquests babaus orientals, que es passen el dia dormint, adoren les persones i els animals, i en tenen prou amb lluir el pèl.  Jo tinc caràcter.  He heretat la bellesa i l’elegància de la mare i el talent esmolat del pare, un gat de carrer (o europeu, que fa més fi).  Però encara hi ha més: sóc una gata transgènica. Camuflat en un material genètic moixí de primera, tinc un gen de gos.

Com els gats, sóc hedonista i interessada. M’instal·lo al coixí més tou, trio el racó més fresc a l'estiu i el més ben escalfat a l'hivern.  Gaudeixo dels raigs de sol tebis i els defujo quan cremen massa.  Bufo i, si cal, esgarrapo les visites molestes o que em tracten com si fos un peluix. Puc passar dos o tres dies sense menjar si el que em posen al plat no es del meu gust. A en Carles, si no hagués estat per respecte a la Teresa, el fotut gen caní, el primer dia que va venir a casa ja li hauria dibuixat la cara. Sempre he procurat posar-me en llocs on em trepitgi la cua sense voler, per poder fer un bon marrameu mentre li clavo les urpes.

La Teresa em va treure de la gàbia d'aquella botiga d'animals que feia una pudor insofrible i, després de dotze anys, l'estimo com diuen que els gossos estimen els amos. La meva alegria és jeure al seu costat, mentre passa pàgines dels llibres i tecleja, rebre-la quan ensumo que arriba del carrer i dormir als peus del seu llit.  No era només que en Carles feia una olor horrible i que em treia del dormitori, sempre vaig saber que era una amenaça per a la meva mestressa. Esperava el moment propici per arrencar-li els ulls sense perdre l’estimació de la Teresa. Però quan ja ho tenia programat, ella se’m va desempallegar tota sola. L’aire de la muntanya li va obrir els ulls.  

La casa de Cerbi és fantàstica, també per cometre un assassinat. Tantes cambres, tants balcons, tantes finestres, la fusta de terra, les pedres del celler,  la gespa del corral... I el cap de casa, sota llosat, calent, també quan l’aire de fora és fresc. Hauria fet que en Carles hi pugés de nit, per treure un gat del poble que jo mateixa hauria deixat entrar. Com que no hi ha llum, atacat a traïció, a les foques, després d’haver vist l’altre animal, en Carles hauria pensat que el moix de carrer li havia destrossat la cara i arrencat un ull.