Els microcontes es barregen amb la poesia i la música a la platja del Masnou

El dilluns dia 30 de juliol, amb altres fabulistes de Vilassar, vaig tenir la sort de poder participar en una de les meravelloses sessions de Poesia a la Platja del Masnou, que organitza l'Anna Rossell. Vaig llegir dos microcontes inspirats en personatges del meu llibre La nit als armaris, publicat per Voliana Edicions, i dels quals ja us he parlat en aquest blog.

EL NEGRE

Si hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura, hauria seguit l’aroma de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l’hort, el galliner i els conills, en lloc d’esperar sota el pollancre que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis.

Si hagués sabut que per a l’amo valia menys que un gos d’atura, al Negre, un pastor alemany orgullós, se li hauria destapat el nas de cop i hauria ensumat la flaire tirànica i malvada del seu senyor.

No ho va saber mai, que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura. Però el Negre tenia fusta d’heroi, i sabia que hi havia línies que no s’havien de creuar. Es van pensar que udolava del dolor de veure l’amo estès, sense vida. No era això. Després d’atacar-lo, de la queixalada mortal, per fi el va olorar: la pudor era insuportable.

LA PERLA

Tothom em té per una gata persa, de rasa. El pèl llarg, espès i sedós. Les potes gruixudes, la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Ningú es fixa en la punta de la meva cua, que no es arrodonida com correspondria a un autèntic gat aristocràtic. I no parlem del meu temperament.

Aquests babaus orientals en tenen prou amb lluir el pèl brillant i rebre afalacs. No són creatius ni tenen iniciativa. Adoren els humans, s’adoren ells mateixos. Adoren, fins i tot, els gossos. Jo sóc una gata amb caràcter. Bufo i, si cal, esgarrapo. Si algú no m’agrada, em poso en llocs estratègics, perquè em trepitgi la cua i poder fer un bon marrameu abans de clavar-li les urpes. Molt enèrgica, però amb un problema d’autoestima.

Malgrat aquests comportaments genuïnament felins, tinc coses estranyes. Sempre vull ser al costat de la mestressa, m’entristeixo quan marxa i corro a rebre-la amb el cor rialler. Un amor desmesurat, poc moixí. Sóc una gata especial, transgènica. Qualsevol bocí d’adn estrany m’hauria fet el pes, d’un bacteri, d’un ratolí. Però porto un gen de gos, una autèntica desgràcia.