Contes sense pols

Si m’he entossudit a inventar i contar històries ha estat per culpa de les potes de la taula del menjador de la padrina.

Una de les coses que recordo dels estius a Cerbi és l’hora del conte. Quan començaven a créixer les ombres, la padrina sortia a la terrassa, que donava al carrer, amb una cadira, un cistell ple de pèsols i faves i dues cassoles grans. Els nens i nenes de la meva edat, cinc, sis i set anys, arribaven, seien a banda i banda de la fabulista i començaven a desgranar els llegums. El clímax del darrer conte sempre coincidia amb les últimes beines del cistell. Llavors la canalla marxava a trotar pel poble, però jo no en tenia prou.

Ajudava la padrina a entrar les coses i menjava algunes faves i pèsols crus. Ella feinejava per la casa i jo la seguia, per la cuina, la sala, el corral… fins que ella em preguntava si volia sentir un altre conte. Li responia que sí, amb els ulls brillants d’alegria. De vegades em regalava un o dos contes, però aquest gest mai marcava precedent. Havia de pagar peatge. Què t’estimes més, fer els peus de la taula o la resta del menjador?- em preguntava. Jo odiava les potes de la taula, barroques i plenes de racons impossibles. Però els treia la pols, perquè sabia que ella ja no es podia encorbar gaire. Si hi anava de pressa per arribar abans al conte, ella s’atansava amb un drapet blanc i em mostrava la punta bruta: “aquí no hi has passat”. Jo tornava a agafar el drap i repassava les potes a fons, mentre pensava en els maleïts francesos, que feien aquells mobles retorçats i odiosos.

Quan tornava a la cuina, la padrina m’esperava asseguda amb les mans damunt del davantal i un ampli somriure. Ja m’havia oblidat de les potes de la taula; tampoc m’adonava que les ombres de la nit començaven a esmunyir-se per la finestra. Les paraules màgiques “hi havia una vegada…”havien estat pronunciades, i jo ja era en terra de meravelles.