El pou impossible (fragment), a La nit als armaris

(...)

L’aigua estovava el sòl aspre i l’omplia de vida. Aigua d’un pou impossible, en un terreny que els experts havien resseguit pam a pam buscant-ne sense èxit. A l’alcalde se li va omplir el cap de monedes i bitllets, d’imatges del desert transformat en terrenys de conreu i zones urbanitzables; ni per un instant li va passar pel cap que pogués ser un miratge. El captaire flairava la humitat i trempava; l’home, quan sentia córrer l’aigua, s’engrescava de seguida, no podia evitar-ho. Plantat davant de la cova amb els altres homes, pensava en una verge líquida, d’aigua, que li curaria la psoriasi; perquè estava convençut que la culpa de la seva malaltia la tenia la sequedat del desert. Els dos funcionaris municipals no pensaven res, la visió inesperada del verd els havia deixat en estat de xoc.

(...)