El gossos de La nit als armaris: Xispa

Els gossos de La nit als armaris no són només part del decorat rural, són personatges importants, com ho van ser els gossos de la meva infància. Jo admirava els cans de Cerbi, sobretot els de casa. Els trobava llestos, forts i afectuosos; que gastaven la mateixa paciència amb mi (amb tres i quatre anys hi muntava com si fossin cavalls) que amb els cadells de la seva espècie.  Em semblava que m’entenien millor que els grans i els considerava més ferms, més previsibles. El gos no et fallava mai.

Els recordo independents i psicològicament madurs, no com els gossos mascotes que no arriben a madurar mai del tot, i que no són ningú sense el seu senyor o la seva senyora. Xispa i Pardo volien seguir el seu amo més enllà de la frontera entre la vida i la mort; per vincular-se tant com ho feien aquestes mal anomenades bèsties  s’ha de ser per força algú. Quan jo era xica els gossos de Cerbi tenien  vida i opinions pròpies;  es pagaven el gasto i  l’allotjament treballant, alleugerien la feina als seus amos i mestresses. Triaven amistats i amants, i fora d’horari laboral jeien on els venia de grat. De vegades sentien el corn ancestral i s’escapaven un parell o tres de dies de cacera, malgrat que sabien que en arribar els esperarien amb un barró. No eren eternes criatures de bolquers com molts animals de companyia. De cadells eren moguts i enjogassats, com totes les criatures, però no necessitaven mitja vida per fer-se al món. La seva infància era curta. De seguida feien de guardians, de vaquers i de pastors.

Controlaven el bestiar sense necessitat de bastó, amb les dents. Corrien tant com els cotxes (llavors els vehicles de motor, per les pistes de les nostres muntanyes, no destacaven per la seva velocitat). Rebien l’amo o la mestressa remenant la cua amb alegria i escoltaven les seves instruccions, però no els seguien totes les passes si no era per reclamar el menjar. Tampoc els hauria agradat tenir els senyors tot el dia damunt o rebre indicacions poc entenimentades.

Entre els gossos de La nit als armaris ja us he parlat del Negre, l’heroi de Negre Negret, la bèstia innocent que salva la nena. Avui vull parlar de Xispa, la gossa del vell de casa Lluc de Son, que era el medicinaire i el savi aneuenc més gran d’aquella època. Amb un amo com aquest, poderós, savi i boig, no era gens fàcil de mantenir la independència de criteri, ni per una gossa d’atura tan llesta com Xispa.

Era tan sàvia com el seu amo. No sabia escriure ni llegir, però podia captar el pensament de l’home a fons. De petita, quan dormia a la seva falda, va trobar les finestres per on endinsar-se a la ment del medicinaire. Una ment que per la gossa era imatges, temperatures, coloracions i olors. Sobretot olors. L’olor de les herbes que curaven, l’olor de la inspiració, l’olor de l’amor, l’olor de la por, l’olor de la bogeria. Volia ser al costat del seu amo per ensumar la seva ment; això la feia feliç, també quan només olorava a deprimit. Aquesta passió no li va esgarrar la vida en absolut; Xispa era feliç, encara que això de la felicitat i el benestar no s’ho va plantejar mai.

El dia de les Planes, quan el vell es va recolzar a l’arbre per morir, Xispa va notar un perfum indescriptible i que no podia identificar. No era olor de mort, era olor d’una altra cosa, potser de sant. Quan el seu amo feia dos dies que dormia al cementiri, colgat de neu, encara podia notar el flaire. Era una olor meravellosa, que la perdia. Va ser la mestressa petita qui li va fer recordar els manaments de la vida. La dona ja no era jove, però feia una olor fresca i serena. No coneixia cap obertura per entrar a la seva ment i tampoc la volia buscar, perquè d’amo de veritat només se’n pot tenir un. Ja li estava bé començar una nova vida d’olors més superficials i confortables.