Una nit sense lluna

Quin cel tan estrellat! La plaça està deserta, amb una mica de sort no trobaré ningú. La gent em fa por, com si només de veure’m haguessin d’escopir-me a la cara. Com si els hagués fet alguna cosa dolenta que jo no recordés i em tingués ben merescut el càstig. Quan surto al carrer sempre tinc una mica de por i no em relaxo fins que he escoltat tres o quatre frases amables i m’han obsequiat amb algun somriure. Hi ha dies que només deixo la casa per pura obligació. Procuro esquivar tothom i m’amago passant pels carrers poc transitats. Camino tan abstreta que no veig ningú; i si veig un conegut o una coneguda voldria fondre’m sense deixar cap rastre. Sobretot que no em vegin; he sortit amb la roba d’estar per casa, mal pentinada i sense pintar. Passo de puntetes. No miro. Si algú se m’apropa per parlar, faig un somriure enllaunat i poso cara de pressa. Però la majoria dels dies, un cop superat el pànic escènic que sofreixo, fins i tot amb en Carles, m’agrada relacionar-me. He fugit de la il·luminació del poble, camino entre les siluetes dels arbres i els marges de pedra del camí. Només se senten el riu, els grills i els estels.

Fa quaranta anys no calia sortir del poble per veure les estrelles, perquè a la nit tota la llum era al cel. Els carrers del poble, rocs i pols. Les parets de les cases, pedres i terra. Recordo la meva primera nit de carnaval. Feia un fred cruel i la neu gelada brillava en la foscor. Era una nit sense lluna, con la d’avui; des de les escales de casa es veia la silueta negra de la muntanya i el cel ple d’estrelles que s’encenien i s’apagaven. Aquella nit se’m va gelar l’alegria. Tenia tres anys i em vaig veure en mig d’un món incomprensible i ple de malsons aterridors. És des d’aquell dia que tinc por de la gent. Em passo moltes hores a casa sola, traduint, i quan surto al carrer busco gent, encara que només sigui per creuar una mirada o intercanviar unes frases. Amb això i la companyia de la Perla, que dorm tot el dia damunt la meva taula de treball, molts dies ja en tinc prou. En Carles no torna fins al vespre, de vegades ben entrada la nit. Les persones m’agraden, són el que més m’interessa del món, però també em fan por i tendeixo a interpretar la seva distància, fredor o agressivitat com un càstig personal per alguna cosa que he fet malament sense adornar-me’n. I això em martiritza encara que no vulgui. Quan tinc la sort de trobar persones amables, converses interessants i rialles exemptes de sarcasme i cinisme, em relaxo, m’oblido de totes les pors i entro al paradís. Sóc ciclotímica, i sempre he pensat que és per culpa d’aquella primera nit de carnaval que em va capgirar el neuroreceptors.

(Fragment inicial de la narració Una nit sense lluna, a La nit als armaris)