Galeria de personatges de La nit als armaris: "Negre, Negret"

El Negre

Va morir convençut que estaven igual d’units, encara que l’amo l’hagués maltractat més del compte. Si li haguessin dit que un any abans que li etzibés la primera garrotada  el senyor Ramon va estar a punt de canviar-lo per un gos d’atura, no s’ho hauria cregut;  el Negre sentia que estaven entrelligats per una corda que tibava igual cap als dos costats i que no es trencaria mai. 

Ajagut sota el pollancre seguia l’amo amb el nas: l’olor de fem tendre que escampava a l’hort, d’herba cuita al sol que descarregava al paller, de la senyoreta que cremava i s’apagava als seus llavis. No se li atansava més perquè sabia que l’amo no ho volia. El senyor Ramon no el deixava entrar a casa, però quan l’amo era a fora el Negre jeia damunt les pedres fresques del sols de l’escala per ensumar millor el rostit, la sopa de brou de gallina i la coca al forn que preparava la mestressa per quan tornés el seu home. La seguia als conills, li agradava l’olor de pèl arrancat quan criaven, i a buscar els ous. Fins i tot al galliner, la mestressa  sentia a sàndal; era l’única dona del poble que no feia olor de pagès.

La senyora Carme el cridava pel nom, “Negre, Negret”, i li parlava com l’amo no havia fet mai. Però quan sentia el motor del cotxe, un parell de quilòmetres abans que arribés al poble, notava una fiblada de felicitat que li recorria tota l’espinada i anava a rebre’l corrents. L’amo no s’aturava ni li deia res; arribava al poble amb el Negre darrera, que treia un pam de llengua. Només el va pujar al cotxe una vegada, el dia que el va adoptar, amb dos mesos, i el va portar des de Balaguer a Cerbi.  Quan van arribar el va raspallar ben raspallat. Ho va fer cada dia, de raspallar-lo; era el gos més ben plantant i fort del poble, i també volia que fos el que tenia el pèl més brillant. Fins que el Negre li va grunyir i li va ensenyar les dents.