El palau de la lluna, Paul Auster

Perquè m'encanten les novel·les de Paul Auster?

Per què l'amic Auster és un encantador de lectors, un gran contador d'històries. Em rendeixo al peus dels relats que ens toquen el moll de l'os, contats sense grans efectes especials, escrits en lletra agradable i entenedora, que ens penetren per la pell, ens toquen el cor i ens fan pensar sense exigir-nos una gran erudició ni complicades reflexions, que també hi són per a qui vulgui trobar-les.

Diuen que un gran venedor és també un gran comprador, i pel que he pogut observar aquesta frase és ben certa. Sabem que per escriure s'ha de llegir molt. Dedueixo que un hipnotitzador també ha de ser hipnotitzable. Si invertim l'ordre de les frases, la causalitat no sempre funciona: no tots els lectors són escriptors; però m'agrada pensar que sóc contadora de històries gràcies a la meva feliç receptivitat als encants de la ficció.

Tornem a Auster. El vaig descobrir a finals dels vuitanta, quan vivia a Barcelona i treballava d'editora a McGraw-Hill, gràcies a la Núria G, una companya de feina encara més lectora que jo. La Trilogia de Nova York em va deixar cau, en el millor dels sentits. En aquell moment encara no em plantejava escriure i només era lectora. La prosa d'Auster em va seduir per la seva aparent senzillesa, per la poètica i per l'austeritat. Perquè tenia ressonàncies simbòliques i, quan acabaves, et quedava tot el subtext per si volies pensar-hi una mica.

Però l'aportació més gran que em va fer La trilogia de Nova York va ser donar-me un discurs sobre la ciutat postmoderna. Per una noia del Pallars com jo, Barcelona era una gran ciutat. Notava la presència i la influència d'aquesta Barcelona de finals del segle XX d'una manera confosa i no sabia definir-la ni descriure-la. Salvant la distància amb Nova York, amb aquestes tres novel·les de la trilogia vaig poder entendre una mica més la ciutat i els personatges que l'habitàvem. Paul Auster em va regalar la narració que necessitava.

Fa una setmana que he tornat a llegir EL palau de la lluna, perquè era el llibre que teníem per a la sessió de juny al Club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar. M'ha tornat a encantar. Alguns dels participants de la tertúlia van dir que tenia elements de fulletó. És cert. La vida de Marco, el protagonista de El palau de la lluna, com el fulletó, avança a cops d'atzar.

Descripcions fabuloses. Paraules que flueixen sense esforç. I, com no!, Nova York. Les històries que es descabdellen dins de les històries. Un home gras de cent cinquanta quilos, que viu refugiat en el seu cos. Un home vell, ple de vida, que se suïcida ballant sota la pluja.

La immensa soledat urbana. La soledat que fa mal i la soledat que cura. La identitat, que tant li costa de construir al Marco que al final de la novel·la, com la lluna en el firmament, troba el seu lloc en el món.

Us deixo amb un parell de frases del llibre:

L’Effing s’estava dret mirant aquestes coses hores i hores, com si no se n’hagués de cansar mai. La seva vida s’havia alentit fins a un punt tal que ara els canvis més petits eren visibles per a ell.

Si una nit d'hivern un viatger

Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, diuen que és un d’aquells llibres que s’han de llegir, un clàssic del segle XX. Hi estic totalment d’acord, i això que no crec en les lectures imprescindibles.

És una novel•la ideal per a un club de lectura. No només perquè parla del lector i de la lectura, sinó també perquè els lectors podran esbravar-se a la tertúlia i discrepar, si així ho consideren, de les recomanacions canòniques, que no sembla que es guiïn gaire pel principi del plaer.

No ens desanimarem per l’aspecte de literatura experimental, ni per les contínues interrupcions de la lectura i la impossibilitat d’acabar cap història que pateixen els personatges protagonistes. Si una nit d’hivern un viatger és una novel•la lúdica, que ens proposa jocs divertits, que augmenten encara més les nostres ganes de llegir.

 “Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre d’Italo Calvino, la novel•la Si una nit d’hivern un viatger. Relaxa’t. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada. Ja els ho pots dir de seguida: Parla més alt; si no, no et senten: Potser no t’han sentit, amb tant d’aldarull; digues-ho més fort encara, crida: O, si no vols, no ho diguis; esperem que et deixin tranquil”.

Si una nit d’hivern un viatger diuen que és el cim de la narrativa d’Italo Calvino. No puc opinar sobre aquesta afirmació, però sí crec que és una obra mestra: senzilla, mordaç, imaginativa, on queda ben palès el domini tècnic  i estilístic de l’autor.

Em declaro fan d’Italo Calvino, ho sóc des que vaig llegir El baró rampant, ja fa uns quants anys. Sempre m’ha agradat pujar als arbres i també hi faig pujar els meus personatges.

Aquestes són les últimes frases de Si una nit d’hivern un viatger:

“Ara sou marit i muller, Lector y Lectora. Un gran llit matrimonial acull les vostres lectures paraleles.
Ludmilla tanca el seu llibre, apaga el seu llum, abandona el cap sobre el coixí, diu: -Apaga el llum tu també. ¿No estàs cansat de llegir?
I tu: -Un momento només. Estic a punt d’acabar Si un una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino.”

Storytelling: “Hi havia una vegada...”

Hi havia una vegada un nen que es va escapar al bosc, de nit, d’amagat, per buscar el seu pare que era llenyataire i encara no havia tornat a casa.

Hi havia una vegada una noia que va agafar un avió que la va portar a un nou món i a una nova vida.

“Hi havia una vegada” és Ia clau que desperta l’interès més innocent del que escolta o llegeix. Què va passar?

Ja tenim el primer pas, l’esquer. Però ara ens queda el més difícil: saber mantenir viva la flama en el cor dels lectors, desgranar la historia amb els  punts de gir i els silencis estratègics, portar la tensió creixent fins al clímax. Que no es trenqui l’encanteri, mantenir l’emoció.  

Contant històries al curs d'Storytelling. Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Hi havia una vegada una nena que es contava contes per dormir, per superar les frustracions, per imaginar un futur resplendent, per arreglar les baralles amb els germans. S’alimentava dels contes: els que contava l’àvia, els que llegia als llibres i els que es contava ella mateixa mentalment.

Què va passar quan aquesta nena es va fer gran i va posar per primera vegada els peus a terra, un terra dur i fred? Es va posar a escriure. Les històries que  escrivia la consolaven, i va pensar que els que deien que l’art curava tenien raó. L’escriptura era terapèutica i la lectura també.

No narro la part difícil de la història, la del mig: la maduració de la noia addicta a la ficció. Em planto d’una gambada gegant al clímax.

Podria ser que la protagonista, després d’un quantes crisis superades a cop de ploma i de llibres, descobreix que l’alegria de viure no és als llibres i, lleugera i renovada,  s’embarca en política amb un feix d’històries sota el braç, disposada a triomfar. Puja com l’escuma gràcies a la seva capacitat d’hipnotitzar l’auditori amb històries franques i emocionants, que sempre deixen algun element per  l‘endemà.

Podria ser. Però  la cosa no va així, aquest no és el final. La noia enganxada a la ficció es cura fent-se escriptora, inventant  històries pels demés, els seus lectors.

Si vull que m’escoltis, que em llegeixis, és millor que t’ho conti. La nostra primera comprensió del món és a través d’estructures narratives, i aquesta manera de comunicar-nos ocupa un lloc estrella al llarg de tota la vida. Els nens s’agafen a les paraules, perquè és com si agafessin les coses que representen. I s’agafen a les històries, perquè és una manera de tocar el món, la vida.

De grans, també tenim les dades, els arguments… però la nostra ment continua sent més receptiva a les històries que a cap altra cosa. Els missatges que viatgen dins d’una bona historia arriben amb més eficàcia, perquè van directes al cor, a les emocions.  I fan més fàcil els canvis, l’acceptació de nous valors i la presa de decisions.

M’he criat entre contadores i contadors d’històries, i aquest és un tema recurrent a la meva narrativa. La nit als armaris figura que és un recull d’alguns dels contes que explicava el Ton de Cerbi.  Crec  en el poder de les històries, en l’escriptura i la lectura. I en l’anomenat storytelling, que és l’aplicació pràctica de l’art de contar històries. Ho va dir el senyor Churchill i jo ho subscric: les històries són l’arma més poderosa de les que disposa el comunicador.   

Storytelling: la força d'una bona història. 7 de maig. Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La Xava: el català de les putes, els lladres i els mangants del Raval

Sempre que llegeixo un text que s’allunya del català estàndard, perquè és pallarès, mallorquí, valencià o dels baixos fons de la Barcelona de 1905, em poso contenta. La riquesa i diversitat lèxica, així com la proximitat amb la llengua oral em fan feliç. Deu ser l’alegria innocent dels que sense ser lingüistes volem escriure i ens fixem, sobretot, en les paraules i el color de les veus, com els nens.

   

La lectura de La Xava m’ha fet feliç, perquè és un llibre ple de paraules vives, de fa cent anys, i de veus que sonen autèntiques.  La Xava és un llibre viu i vigorós,  traspua veritat.  Ja ho diu l’Enric Casasses al pròleg: a La Xava tot és veritat. 

No sóc una apassionada dels llibres costumistes i el llibre de Juli Vallmitjana ho és, de costumista. Vaig escriure La nit als armaris amb el Pallars al moll de l'ànima, volent deixar testimoni dels meus orígens aneuencs i amb la ferma decisió de no fer un llibre costumista. I sempre que puc dic que no ho és, de costumista, La nit als armaris. Però a La Xava els retrats són tan bons i tan viscuts que he acabat pensant que també calen llibres costumistes, i que potser els han d'escriure pintors (Juli Vallmitjana ho era).

La Xava retrata els escenaris, els personatges i els costums de l’altra Barcelona de principis del segle XX, la dels baixos fons, quan la majoria d’escriptors de l'època mostrava la burgesia de l’Eixample, que anava al Liceu, i els anarquistes que posaven bombes.

El que mostra La Xava no és agradable: els fons dels barris de sota de Montjuïc a la Barcelona del 1905, habitats per personatges que són menys que els proletaris. Són putes, lladres i mangants, púrria que viu en una absoluta misèria material i moral. La Xava no és un plat dolç, però sí és un fresc pictòric molt interessant. 

Segons Casasses, el final del llibre és verídic. És possible que l’escriptor, que entra a l’obra a les últimes pàgines, una mica disfressat, fes el que el llibre diu que va fer. Seria coherent perquè sabem, i es nota, que Juli Vallmitjana descriu aquest submón des del contacte i l’experiència personal. Però, deixant de banda si està basat en un fet real  o no, que no importa massa, el final cau del cel i considero que és el més fluix del llibre. 

El Carrer de les Camèlies

Fa un mes que vaig tornar llegir El carrer de les Camèlies. Després de llegir tres pàgines estava tan emocionada que vaig haver de parar la lectura i respirar. No estava commoguda perquè era a les portes d’un drama ni pel comportament dels personatges, m’emocionaven les paraules, la prosa, l’art de la Rodoreda. Com podia haver passat un parell d’anys sense llegir res d’ella?

Jo vaig entrar a la literatura als dotze anys per la porta d’Antonio Machado i alguns autors russos com Dostoievski , Tolstoi i Shólojov.  Fins al batxillerat, a partir dels quinze anys, no vaig llegir La plaça del diamant i d’altres obres de literatura catalana. Però l’encontre autèntic amb la mestra Rodoreda encara hauria d’esperar. No va ser fins després de la universitat, quan començava a escoltar el desig d’escriure obres de ficció, que vaig començar a llegir sense ordre l’obra de Mercè Rodoreda, contes i novel·les, i em vaig quedar amb la boca oberta i encara no l’he tancat.

Per mi va significar descobrir un immens monstre literari, capaç de cristal·litzar amb paraules senzilles i tendres els mons entrellaçats del sol i de l’ombra, dels sentits i de l’esperit. Vides de ficció de carn i ossos i de pols d’estrelles, que il·luminen la vida real. Grans històries i grans personatges fets de petits detalls; de símbols que van més enllà del gest , l’escenari i l’acció, ja rics per ells mateixos. Ficcions escrites en una prosa carregada de poesia i plena de riques subtileses. Àngels , ocells i rates. Jardins.

El que més em va enlluernar era que mostrava la vida interior dels personatges, la intensitat de les seves emocions inconscients sense entrar en la seva ment, mitjançat els detalls i les accions. Personatges, com la Cecília, sacsejats per marees internes.

Quan llegeixo la Rodoreda sento el goig i el gaudi que experimentem en contacte amb l’obra d’art. També el dolor de la crueltat de la vida, tan ben plasmada a la seva obra, tan viva. I la punxada de saber que com a escriptora sóc a anys llum del seu talent i del seu ofici. Però també la sort de reconèixer-la com a un far, perquè la seva obra i el seu talent són com l'estrella del nord.

“Res del que és humà en aquest món més estrany. Però la innocència, perquè l’adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m’enamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa.” (Mercè Rodoreda).

La historia de Cecília Ce, una nena abandonada, la seva recerca cega fins tornar a l’olor de les tasses de til·la que prenia de petita al carrer de les Camèlies a casa dels seus pares adoptius, em corprèn. El carrer de les Camèlies és un escenari mític. Un llibre de sentiments fondos, suggerits. I la Cecília, un personatge innocent  que desperta la meva tendresa. 

Gràcies a la crisi he tornat a llegir Marcel Proust

Fa trenta anys vaig descobrir Proust, perquè l’Alícia, una companya de pis que estudiava filosofia, intentava compensar la meva deformació científica amb lectures humanístiques. Ella va insistir molt i jo vaig llegir la dilatada obra prousiana, que em va agradar força. No l’havia tornat a llegir fins ara. Mal fet.

Gràcies a la crisi que he tornat a llegir Marcel Proust.  Vaig posar Un amor de Swann a la llista de llibres d’un dels clubs de lectura que condueixo.  El vaig incloure al llistat de lectures pel 2013, perquè amb les restriccions econòmiques he d’escollir els títols dels llibres entre els disponibles en uns lots especials. No es poden comprar llibres nous, s’han rellegir els que ja hi ha, i Un amor de Swann era als lots.

He redescobert A la recerca del temps perdut, ara amb una mica més de consciència literària. Proust és una experiència forta, una revolució. La seva obra és un monument, un testament literari que et deixa sense alè. És una prova brutal de la passió d’escriure? Ens recorda que val la pena trencar-se el cap per trobar la fórmula narrativa. Ell la va trobar. I tant que la va trobar! Amb un sobreesforç. I un cop descobert el truc màgic, les pàgines sembla que flueixen i que la recerca del temps perdut podia haver esdevingut infinita.

Una de les pretensions que tenia quan vaig començar a escriure era fer una  literatura testimonial, deixar constància del món tradicional pallarès que estava desapareixent. De fet, Casa Barrina, el primer conte que em van publicar i que és la base de El meu Adrià, està escrit amb aquesta intenció. Que lluny em vaig quedar de Proust! No vaig reconstruir cap món, només vaig deixar que tragués el nas.  Vaig començar a escriure des de la nostàlgia, no em resignava a acceptar que el món de la meva infància estava desapareixent i el volia salvar. Ara sóc conscient que aquesta era una proesa que em superava del tot, perquè cal molt ofici i talent  per salvar el passat.  A més, si bé la nostàlgia m’assalta tot sovint, mai posaria la reconstrucció del passat com a  motiu central de la meva vida, de la meva obra. M’interessa el present que abraça també el passat i el futur.

A La nit als armaris  he volgut crear un món literari amb Cerbi com epicentre geogràfic, un món amb personatges i arguments universals, on es reconeixen les marques culturals del passat i del present.

Quatre morts i una resurrecció

El petó de la mort. Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Foto de David Chacobo.

A La nit als armaris, la mort, companya inseparable de la vida, només té paper als tres primers contes i, de manera indirecta, al quart. Als vuit contes següents no hi ha morts. Un bon grapat de persones i animals sense cap baixa. Sembla com si després de matar uns quants personatges al començament del llibre, quan parlava de coses d’abans, la mort s’hagués esborrat del tinter. És ben curiós i no me n’havia adonat fins ara. Les quatre morts que apareixen són morts excepcionals i volen dir alguna cosa més. No ho sé, però potser una manera de sobreposar-me a la por que em desperta el final de la vida és complicar-ne el misteri.

A El meu Adrià el metge diu que el protagonista mor d’un atac de cor, però també hi ha indicis que podria ser una mort màgica o un traspàs per assolir una consciència que en vida no aconseguiria mai. També es pot veure com una mort lògica, que retira l’Adrià a temps, quan ja ha escrit el llibre que havia d’escriure i cal que passi el relleu a la seva filla Laura. No és només una mort absurda i injusta, perquè encara li tocaria viure una pila d’anys, la seva mort significa alguna cosa més.

El Vell de casa LLuc mor com un sant. Invoca la mort, no perquè estigui profundament deprimit i desesperat, que moltes vegades n’ha estat, sinó com a una amiga entranyable que fa temps que espera que acabi de representar el guió que li tocava per acompanyar-lo fins a l’altra riba. Mor amb el somriure que li ha despertat la bellesa de la mort i el goig de les primeres passes pel més enllà.

Negre, Negret! és el conte més negre de tot el llibre, perquè té dos morts: l’oncle Ramon i el Negre. Dues morts negres i violentes. El gos heroi que executa el malvat i que després serà executat segons la llei dels homes, perquè ha matat un ésser humà i és titllat de perillós. Quan penso en les morts d’aquest conte, em pregunto si l’escriptura de gènere negre no és una bona gimnàstica per enfortir la musculatura que tremola davant les necrològiques  i als funerals.

A Una nit sense lluna, no hi ha cap mort biològica, però sí una de simbòlica, que implica una resurrecció. D’esdeveniments i girs dels personatges que es poden interpretar com a morts simbòliques a La nit als armaris n’hi ha uns quants, però em quedo amb la imatge de la Teresa abraçada i en comunió amb la noguera, el batec de la sang sintonitzat amb el moviment de la saba de l’arbre, per obrir els ulls a la realitat i vessar sota la llum dels estels el doll llàgrimes retingudes.