Una nit sense lluna

Quin cel tan estrellat! La plaça està deserta, amb una mica de sort no trobaré ningú. La gent em fa por, com si només de veure’m haguessin d’escopir-me a la cara. Com si els hagués fet alguna cosa dolenta que jo no recordés i em tingués ben merescut el càstig. Quan surto al carrer sempre tinc una mica de por i no em relaxo fins que he escoltat tres o quatre frases amables i m’han obsequiat amb algun somriure. Hi ha dies que només deixo la casa per pura obligació. Procuro esquivar tothom i m’amago passant pels carrers poc transitats. Camino tan abstreta que no veig ningú; i si veig un conegut o una coneguda voldria fondre’m sense deixar cap rastre. Sobretot que no em vegin; he sortit amb la roba d’estar per casa, mal pentinada i sense pintar. Passo de puntetes. No miro. Si algú se m’apropa per parlar, faig un somriure enllaunat i poso cara de pressa. Però la majoria dels dies, un cop superat el pànic escènic que sofreixo, fins i tot amb en Carles, m’agrada relacionar-me. He fugit de la il·luminació del poble, camino entre les siluetes dels arbres i els marges de pedra del camí. Només se senten el riu, els grills i els estels.

Fa quaranta anys no calia sortir del poble per veure les estrelles, perquè a la nit tota la llum era al cel. Els carrers del poble, rocs i pols. Les parets de les cases, pedres i terra. Recordo la meva primera nit de carnaval. Feia un fred cruel i la neu gelada brillava en la foscor. Era una nit sense lluna, con la d’avui; des de les escales de casa es veia la silueta negra de la muntanya i el cel ple d’estrelles que s’encenien i s’apagaven. Aquella nit se’m va gelar l’alegria. Tenia tres anys i em vaig veure en mig d’un món incomprensible i ple de malsons aterridors. És des d’aquell dia que tinc por de la gent. Em passo moltes hores a casa sola, traduint, i quan surto al carrer busco gent, encara que només sigui per creuar una mirada o intercanviar unes frases. Amb això i la companyia de la Perla, que dorm tot el dia damunt la meva taula de treball, molts dies ja en tinc prou. En Carles no torna fins al vespre, de vegades ben entrada la nit. Les persones m’agraden, són el que més m’interessa del món, però també em fan por i tendeixo a interpretar la seva distància, fredor o agressivitat com un càstig personal per alguna cosa que he fet malament sense adornar-me’n. I això em martiritza encara que no vulgui. Quan tinc la sort de trobar persones amables, converses interessants i rialles exemptes de sarcasme i cinisme, em relaxo, m’oblido de totes les pors i entro al paradís. Sóc ciclotímica, i sempre he pensat que és per culpa d’aquella primera nit de carnaval que em va capgirar el neuroreceptors.

(Fragment inicial de la narració Una nit sense lluna, a La nit als armaris)

Galeria de personatges de La nit als armaris: "Negre, Negret"

El Negre

Va morir convençut que estaven igual d’units, encara que l’amo l’hagués maltractat més del compte. Si li haguessin dit que un any abans que li etzibés la primera garrotada  el senyor Ramon va estar a punt de canviar-lo per un gos d’atura, no s’ho hauria cregut;  el Negre sentia que estaven entrelligats per una corda que tibava igual cap als dos costats i que no es trencaria mai. 

Ajagut sota el pollancre seguia l’amo amb el nas: l’olor de fem tendre que escampava a l’hort, d’herba cuita al sol que descarregava al paller, de la senyoreta que cremava i s’apagava als seus llavis. No se li atansava més perquè sabia que l’amo no ho volia. El senyor Ramon no el deixava entrar a casa, però quan l’amo era a fora el Negre jeia damunt les pedres fresques del sols de l’escala per ensumar millor el rostit, la sopa de brou de gallina i la coca al forn que preparava la mestressa per quan tornés el seu home. La seguia als conills, li agradava l’olor de pèl arrancat quan criaven, i a buscar els ous. Fins i tot al galliner, la mestressa  sentia a sàndal; era l’única dona del poble que no feia olor de pagès.

La senyora Carme el cridava pel nom, “Negre, Negret”, i li parlava com l’amo no havia fet mai. Però quan sentia el motor del cotxe, un parell de quilòmetres abans que arribés al poble, notava una fiblada de felicitat que li recorria tota l’espinada i anava a rebre’l corrents. L’amo no s’aturava ni li deia res; arribava al poble amb el Negre darrera, que treia un pam de llengua. Només el va pujar al cotxe una vegada, el dia que el va adoptar, amb dos mesos, i el va portar des de Balaguer a Cerbi.  Quan van arribar el va raspallar ben raspallat. Ho va fer cada dia, de raspallar-lo; era el gos més ben plantant i fort del poble, i també volia que fos el que tenia el pèl més brillant. Fins que el Negre li va grunyir i li va ensenyar les dents.

Galeria de personatges de "La nit als armaris": Ton (El meu Adrià)

Abans de marxar de casa Barrina, just després del final de la narració de El meu Adrià, Ton va al lavabo; per culpa de la pròstata ha d’orinar cada dos per tres. Quan ha acabat, es renta les mans i s’observa al mirall, amb deteniment i a fons, satisfet: aquesta és la imatge que es vol emportar pel DNI de l’altre món.

És un vell que no es treu la boina ni a dins de les cases, amb el front obert llaurat pels anys de vida, que encara té l’espinada ben dreta i es pot blegar. El rostre descarnat i els ulls grisos, que espurnegen com les lloses al sol i graven raigs a la pell del voltant. La boca ampla.

Es passa la mà pels llavis, vius, cantors. El que més li agrada és escoltar, llegir, empescar-se i contar històries. Tastar, olorar, ensumar i sentir les paraules que porta el Vent de Port, que canten els rocs i les escobes; perquè ell ha guarit tan amb les paraules com amb les pocions i beuratges. Ha tret el nas a aquest segle XXI estrany, però el seu temps ja fa dies que s’ha acabat. Cada dia té menys ganes de parlar. Cada dia l’estira més el silenci.

Els habitants més vells del Pirineu no ho havien vist mai però pensaven que passaria

Ara m’adono que a La nit als armaris no surt cap incendi forestal. Potser perquè al llibre no hi surten, de manera explícita, els meus records d’aquells anys a Esterri d’Àneu, quan el meu pare, que era guardabosc, a l’estiu molts dies sortia disparat amb el geep perquè s’havia calat foc al bosc de Burgo o de Son o de… Al poble afectat tocaven les campanes de l’església (a foc) i la gent corria amb pales i altres estris cap a la muntanya, a apagar l’incendi. Eren els anys setanta i, pel que jo recordo, els boscos del meu racó dels Pirineus s’encenien a l’estiu.

A l’estiu. Per això avui el Javier Ricou, en un article a la Vanguardia, diu que els habitants més vells del Pirineu no recorden una cosa igual: veure foc  en unes muntanyes on hi hauria d’haver neu. Ja s’ho temien aquest avis que passaria una cosa així, però que les flames arribessin fins als pobles els ha deixat astorats.

Les autoritats polítiques culpen del desastre a la sequera excepcional i al vent, i plantegen la necessitat d’extremar les precaucions. D’acord. Però, és que no es podia fer res per prevenir la crema de la massa forestal i la carbonització del paisatge de més de mil hectàrees?  No calia fer res abans de les flames devastadores, quan els més vells dels pobles  ja sabien que passaria?

Aubaga de Cerbi

A la nit als armaris El Ton de El meu Adrià, més que un canvi de les muntanyes com a conseqüència dels incendis, es planteja, amb un cert escepticisme, la possibilitat de la modificació del paisatge degut a la dinàmica natural de les poblacions vegetals. Li explica a la Laura els experiments científics del seu pare.

“Demà, si vols, podem anar a l’Aubaga. L’any passat hi va marcar unes parcel·les per demostrar que, amb els anys, els pins s’estendran i conqueriran el bedollar. Per ara la partida la guanyen els bedolls de llarg.”

La presentació de La nit als armaris a la Biblioteca Ernest LLuch de Vilassar de Mar

El divendres dia 9 de març vam presentar La nit als armaris, el meu primer llibre literari, publicat per Voliana Edicions, a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar. Em van apadrinar l’editor Jordi Solé i Camardons i l’escriptor Vicenç Llorca. L’acte va ser molt maco i un gran èxit: hi van assistir més de 90 persones que van esgotar tots els exemplars que estaven a la venda.

La nit als armaris està format per dotze narracions lligades entre elles i que comparteixen un origen comú, pallarès. A banda de l’aspecte testimonial de la cultura tradicional pallaresa, tracten temes diversos com les psicoteràpies i les demències, l’estrangera benefactora i la importància de les històries i de l’escriptura per viure. En vàries narracions hi trobem trames de maduració i, també, variacions de l’argument del dimoni enganyat. Hi destaquen els personatges infantils, les àvies i els gossos.

Vicenç Llorca va conduir l’acte de forma molt amena, en un format d’entrevista dividida en tres gran blocs. Primer, vam parlar de la meva condició d’escriptora pallaresa (que he begut de l’obra d’autors també pallaresos com Pep Coll i Maria Barbal, especialment de Pedra de tartera), d’autora resident al Maresme i amb una formació científica. En segon lloc, dels referents literaris, entre els que vaig destacar a Jesús Moncada, Mercè Rodoreda i Quim Monzó (tan diferents i tan importants per a mi); així com del corrent simbòlic, sense deixar del tot el realisme, en el que se situaria la meva obra. Per últim, vam parlar de La nit als armaris, de la seva gestació, de l’estructura i dels aspectes més rellevants del llibre.

Jordi Solé Camardons va exposar la voluntat de Voliana Edicions de donar veu a autors que tenen molt a dir per l’originalitat i la veritat de les seves idees i per la bellesa de les seves paraules. Va assenyalar com a una riquesa de La nit als armaris la presència de lèxic pallarès, que es recull en un glossari al final del llibre.

L’acte va acabar amb la lectura per part de l’autora d’una de les narracions: El divan. En poso un fragment a continuació:

"Pobrissó meu!, ha sortit a son pare: molts títols i poques llums. Diu que vostè m’ajudarà a conservar la memòria. Li ho ha entaforat la seva dona i ell s’ho creu. Ja voldrien molts joves tenir la memòria fotogràfica que tinc jo amb noranta anys! Quin interès pot tenir recordar què vaig fer o deixar de fer fa setanta o vuitanta anys? He oblidat el que m’ha convingut i recordo allò que m’interessa. Què li importa al meu fill com passo les hores del dia? Cadascú té les seves aficions. Símptomes de demència senil, la mala pua! Com gosa acusar-me de manca de memòria! Ella que no sap mai on té les claus del cotxe i s’oblida les de casa un dia sí i l’altre també. M’agradaria enfocar-li el cervell amb el telescopi, segur que el té ple de forats negres. No posi aquesta cara, home! Ja voldria jo que el meu fill fos la meitat de llest que vostè per poder-me confessar amb ell i que m’ho mantingués en secret."

Un paràgraf per a l'Anna Rossell: gràcies pel microrrelat de benvinguda!

"Em vaig fixar en el calendari nou que penjava a la paret: el mes de juny de 2001 il·lustrat amb una foto que replegava tots els verds de la primavera aneuenca. Per Sant Pere faria noranta-cinc anys, vaig pensar que aquell hivern moriria i que ja m’estava bé. Casa Barrina tornava a tenir pubilla: una jove que era enginyera i poeta, i que no es capficava amb els fantasmes. Una jove que no buscava re i havia trobat la nit pels armaris."

Així acaba El meu Adrià, el primer conte de La nit als armaris.

Ton parla pallarès

"El dia de Tots Sants el vaig trobar a la plaça de la Biga quan encara no havia arribat el sol al poble. Feia fresca. Jo escampava el carrer, perquè de bon matí havien passat uns cavalls i havien deixat el poble galdós. El teu pare, esporret i malfargat, s’arrossegava recolzant-se en la mangala de Cisco, el teu besavi; com si estigués espeat. Vam estar una bona estona al paredó sense dir ni una paraula. “Ton, quants taupiners et sembla que hi ha al prat del Pont?”, em va preguntar amb una veu de nen petit que em va fer mal al cor. Vaig veure una tupina de costella que queia al nostre davant i s’esbocinava, i de dins sortien cuentos que s’esfurriaven cap a les muntanyes. Vaig notar el gust intens de confitat que ho omplia tot, tan intens i nítid com si fos real. Jo era la tupina trencada, la mare de tots els cuentos que marxaven, es transformaven i tornaven una i una altra vegada".

(Fragment, El meu Adrià, a La nit als armaris)