Abans de marxar de casa Barrina, just després del final de la narració de El meu Adrià, Ton va al lavabo; per culpa de la pròstata ha d’orinar cada dos per tres. Quan ha acabat, es renta les mans i s’observa al mirall, amb deteniment i a fons, satisfet: aquesta és la imatge que es vol emportar pel DNI de l’altre món.
És un vell que no es treu la boina ni a dins de les cases, amb el front obert llaurat pels anys de vida, que encara té l’espinada ben dreta i es pot blegar. El rostre descarnat i els ulls grisos, que espurnegen com les lloses al sol i graven raigs a la pell del voltant. La boca ampla.
Es passa la mà pels llavis, vius, cantors. El que més li agrada és escoltar, llegir, empescar-se i contar històries. Tastar, olorar, ensumar i sentir les paraules que porta el Vent de Port, que canten els rocs i les escobes; perquè ell ha guarit tan amb les paraules com amb les pocions i beuratges. Ha tret el nas a aquest segle XXI estrany, però el seu temps ja fa dies que s’ha acabat. Cada dia té menys ganes de parlar. Cada dia l’estira més el silenci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario