Carmen Martín Gaite i el conte que no acaba mai

De sobte, m'he adonat que a la meva vida darrere cada llibre important hi ha una amiga o un amic. Una obvietat que visc com a una càlida revelació. Tieta Conxita: Cims borrascosos, Crim i càstig, la Poesía de Antonio Machado i Salvador Espriu. La Senyora Carme, de la Biblioteca de la Caixa a Esterri, Vent de l'est, vent de l'oest i les novel·les de Jules Verne.

Els llibres de la Rodoreda i el Monzó em sonen de recomanació ambiental i repetida, però crec el Pep Coll va ser el primer a aconsellar-me'n la lectura, quan ens feia classes de literatura catalana a La Pobla de Segur tot just després de la mort de Franco. D'aquesta època feliç també recordo haver llegit Nietzche, i que no l'entenia gaire, tot i que no sé qui me'l va recomanar primer, algú de Santa Coloma de Gramanet, perquè, segons afirma el Xavier Macià, ja l'havia llegit abans d'arribar a la Pobla. El Xavier, com a venjança perquè fa més de trenta anys li vaig posar El Anticristo a la motxilla, fa poc que em va recomanar fervorosament Knockemstiff. La lectura d'aquest llibre gairebé em mata, però vaig sobreviure i ara el tinc al prestatge dels llibres favorits.

A l'Alícia li dec la coneixença de Virginia Woolf i Proust. A l'Oriol el descobriment de Cortázar i Joyce. Vaig estudiar una carrera de ciències envoltada d'amics que anàvem a la facultat de lletres i de científics lletraferits. El JoanRa em va passar llibres de Kundera i els primer elogis fervorosos de l'obra de Josep Pla els vaig escoltar al Pep. Gràcies a la Núria vaig descobrir Paul Auster. La Marga em va presentar Mankell i Erri de Luca.

Us deixat anar aquest reguitzell de lectures aleatòries, hi són moltes més, com un conte que no acaba mai, per culpa de la Carmen Martín Gaite. La vaig començar a llegir a la dècada dels noranta, perquè la Tere, que és d'aquelles lectores que quan els agrada un llibre no paren fins que te l'has llegit, em va passar quatre novel·les de la Gaite en dos mesos. Després ja vaig continuar tota sola i vaig comprar-me Caperucita en Manhatan, Dos cuentos maravillosos, El balneario, El cuento de nunca acabar i Hilo a la cometa. Gràcies a la Tere, que no va parar, també vaig llegir el Montcada, i el vaig idealitzar i tot.

Feia més de quinze anys que no havia llegit ni rellegit cap novel·la de la Gaite. En tenia un record de bon sabor i d'aroma profund, però temia que ara, al dos mill tretze, em semblés una escriptora del segle passat, no dels cinquanta on la col·loquen, sinó dels vuitanta o dels noranta. Potser la Tere i jo ens havíem havíem deixat engalipar perquè fa vint anys érem admiradores de la psicoanàlisi, ens agradaven les protagonistes femenines davant del mirall i encara reivindicàvem el “cuarto de atrás” i una habitació pròpia. Però rellegint El balnerario, aquesta primera petita gran obra, m'ha quedat ben clar que la Gaite era una gran artista i que la seva obra, també al segle XXI, és literatura major.

Com Carmen Martín Gaite m'agrada teixir i fer volar estels, però només puc estirar d'uns pocs fils, per això hi ha recomanacions de pes i molts títols importants que no he llegit. Tinc el cuarto de atrás farcit de llibres: els llegits, els que esperen i molts més que no llegiré mai. Com la Matilde tinc la clau, i quan surto del cuarto de atrás tanco i me la guardo a la butxaca.

Cuita el sol 2013

Aquest va ser el meu discurs per a les corredores i els joves:

...segur que el Juanjo Garro corre per muntanyes banyades per un sol etern...

Corredores que esteu disposades a vèncer les ombres del capvespre i a grimpar per les faldes del Monteixo, benvingudes! (Aquest femení plural també inclou els nois).

Sou companyes d'aventura que cuiteu el sol per escapar-vos de l'ombra, fosca i traïdora. La muntanya del Déu Teix és la vostra aliada. Hèlios, el Déu Sol, la vostra brúixola.

Seguidores del sol invicte, que reneix cada matí després de combatre contra els poders demoníacs de la nit, sou aquí per participar en l'eterna gesta de la llum i la fosca, que es lliura tan si plou com si fa sol.

No us deixeu atrapar per les ombres! Quan arribeu a la meta saludeu el sol que marxa. (Avui haureu de tancar els ulls per poder veure-hi darrere els núvols i la pluja.) El déu Hèlios viatja cap ponent menant un carruatge d'or amb quatre cavalls blancs que treuen foc pels narius i al seu darrere neix l'estrella vespertina, contempleu-la i torneu. Si ho feu així, la tornada serà dolça.

Però no heu vingut només a adorar el sol, símbol de llum, d'escalfor, de vida, de resurrecció i d'immortalitat, sou aquí per protagonitzar l'espectacle. Heu vingut a participar de la festa, a fer la festa.

Cuita el sol és un esdeveniment esportiu i cultural ple de màgia. La màgia del dia que mor. La màgia de les estrelles i els planetes que s'encenen. La màgia de saltar de les pàgines del llibre "L'edat de les pedres", del Pep Coll, al terra de la Vall Farrera.

Corredores, que la llum us acompanyi!

Bona cursa!

Visca Catalunya!

Raquel Picolo,

Àreu, 8 de juny de 2013

I, pel que em van dir a la tornada, es veu que la píndola vitaminada del breu discurs va fer el seu paper.

El palau de la lluna, Paul Auster

Perquè m'encanten les novel·les de Paul Auster?

Per què l'amic Auster és un encantador de lectors, un gran contador d'històries. Em rendeixo al peus dels relats que ens toquen el moll de l'os, contats sense grans efectes especials, escrits en lletra agradable i entenedora, que ens penetren per la pell, ens toquen el cor i ens fan pensar sense exigir-nos una gran erudició ni complicades reflexions, que també hi són per a qui vulgui trobar-les.

Diuen que un gran venedor és també un gran comprador, i pel que he pogut observar aquesta frase és ben certa. Sabem que per escriure s'ha de llegir molt. Dedueixo que un hipnotitzador també ha de ser hipnotitzable. Si invertim l'ordre de les frases, la causalitat no sempre funciona: no tots els lectors són escriptors; però m'agrada pensar que sóc contadora de històries gràcies a la meva feliç receptivitat als encants de la ficció.

Tornem a Auster. El vaig descobrir a finals dels vuitanta, quan vivia a Barcelona i treballava d'editora a McGraw-Hill, gràcies a la Núria G, una companya de feina encara més lectora que jo. La Trilogia de Nova York em va deixar cau, en el millor dels sentits. En aquell moment encara no em plantejava escriure i només era lectora. La prosa d'Auster em va seduir per la seva aparent senzillesa, per la poètica i per l'austeritat. Perquè tenia ressonàncies simbòliques i, quan acabaves, et quedava tot el subtext per si volies pensar-hi una mica.

Però l'aportació més gran que em va fer La trilogia de Nova York va ser donar-me un discurs sobre la ciutat postmoderna. Per una noia del Pallars com jo, Barcelona era una gran ciutat. Notava la presència i la influència d'aquesta Barcelona de finals del segle XX d'una manera confosa i no sabia definir-la ni descriure-la. Salvant la distància amb Nova York, amb aquestes tres novel·les de la trilogia vaig poder entendre una mica més la ciutat i els personatges que l'habitàvem. Paul Auster em va regalar la narració que necessitava.

Fa una setmana que he tornat a llegir EL palau de la lluna, perquè era el llibre que teníem per a la sessió de juny al Club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar. M'ha tornat a encantar. Alguns dels participants de la tertúlia van dir que tenia elements de fulletó. És cert. La vida de Marco, el protagonista de El palau de la lluna, com el fulletó, avança a cops d'atzar.

Descripcions fabuloses. Paraules que flueixen sense esforç. I, com no!, Nova York. Les històries que es descabdellen dins de les històries. Un home gras de cent cinquanta quilos, que viu refugiat en el seu cos. Un home vell, ple de vida, que se suïcida ballant sota la pluja.

La immensa soledat urbana. La soledat que fa mal i la soledat que cura. La identitat, que tant li costa de construir al Marco que al final de la novel·la, com la lluna en el firmament, troba el seu lloc en el món.

Us deixo amb un parell de frases del llibre:

L’Effing s’estava dret mirant aquestes coses hores i hores, com si no se n’hagués de cansar mai. La seva vida s’havia alentit fins a un punt tal que ara els canvis més petits eren visibles per a ell.