Si una nit d'hivern un viatger

Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, diuen que és un d’aquells llibres que s’han de llegir, un clàssic del segle XX. Hi estic totalment d’acord, i això que no crec en les lectures imprescindibles.

És una novel•la ideal per a un club de lectura. No només perquè parla del lector i de la lectura, sinó també perquè els lectors podran esbravar-se a la tertúlia i discrepar, si així ho consideren, de les recomanacions canòniques, que no sembla que es guiïn gaire pel principi del plaer.

No ens desanimarem per l’aspecte de literatura experimental, ni per les contínues interrupcions de la lectura i la impossibilitat d’acabar cap història que pateixen els personatges protagonistes. Si una nit d’hivern un viatger és una novel•la lúdica, que ens proposa jocs divertits, que augmenten encara més les nostres ganes de llegir.

 “Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre d’Italo Calvino, la novel•la Si una nit d’hivern un viatger. Relaxa’t. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada. Ja els ho pots dir de seguida: Parla més alt; si no, no et senten: Potser no t’han sentit, amb tant d’aldarull; digues-ho més fort encara, crida: O, si no vols, no ho diguis; esperem que et deixin tranquil”.

Si una nit d’hivern un viatger diuen que és el cim de la narrativa d’Italo Calvino. No puc opinar sobre aquesta afirmació, però sí crec que és una obra mestra: senzilla, mordaç, imaginativa, on queda ben palès el domini tècnic  i estilístic de l’autor.

Em declaro fan d’Italo Calvino, ho sóc des que vaig llegir El baró rampant, ja fa uns quants anys. Sempre m’ha agradat pujar als arbres i també hi faig pujar els meus personatges.

Aquestes són les últimes frases de Si una nit d’hivern un viatger:

“Ara sou marit i muller, Lector y Lectora. Un gran llit matrimonial acull les vostres lectures paraleles.
Ludmilla tanca el seu llibre, apaga el seu llum, abandona el cap sobre el coixí, diu: -Apaga el llum tu també. ¿No estàs cansat de llegir?
I tu: -Un momento només. Estic a punt d’acabar Si un una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino.”

Storytelling: “Hi havia una vegada...”

Hi havia una vegada un nen que es va escapar al bosc, de nit, d’amagat, per buscar el seu pare que era llenyataire i encara no havia tornat a casa.

Hi havia una vegada una noia que va agafar un avió que la va portar a un nou món i a una nova vida.

“Hi havia una vegada” és Ia clau que desperta l’interès més innocent del que escolta o llegeix. Què va passar?

Ja tenim el primer pas, l’esquer. Però ara ens queda el més difícil: saber mantenir viva la flama en el cor dels lectors, desgranar la historia amb els  punts de gir i els silencis estratègics, portar la tensió creixent fins al clímax. Que no es trenqui l’encanteri, mantenir l’emoció.  

Contant històries al curs d'Storytelling. Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Hi havia una vegada una nena que es contava contes per dormir, per superar les frustracions, per imaginar un futur resplendent, per arreglar les baralles amb els germans. S’alimentava dels contes: els que contava l’àvia, els que llegia als llibres i els que es contava ella mateixa mentalment.

Què va passar quan aquesta nena es va fer gran i va posar per primera vegada els peus a terra, un terra dur i fred? Es va posar a escriure. Les històries que  escrivia la consolaven, i va pensar que els que deien que l’art curava tenien raó. L’escriptura era terapèutica i la lectura també.

No narro la part difícil de la història, la del mig: la maduració de la noia addicta a la ficció. Em planto d’una gambada gegant al clímax.

Podria ser que la protagonista, després d’un quantes crisis superades a cop de ploma i de llibres, descobreix que l’alegria de viure no és als llibres i, lleugera i renovada,  s’embarca en política amb un feix d’històries sota el braç, disposada a triomfar. Puja com l’escuma gràcies a la seva capacitat d’hipnotitzar l’auditori amb històries franques i emocionants, que sempre deixen algun element per  l‘endemà.

Podria ser. Però  la cosa no va així, aquest no és el final. La noia enganxada a la ficció es cura fent-se escriptora, inventant  històries pels demés, els seus lectors.

Si vull que m’escoltis, que em llegeixis, és millor que t’ho conti. La nostra primera comprensió del món és a través d’estructures narratives, i aquesta manera de comunicar-nos ocupa un lloc estrella al llarg de tota la vida. Els nens s’agafen a les paraules, perquè és com si agafessin les coses que representen. I s’agafen a les històries, perquè és una manera de tocar el món, la vida.

De grans, també tenim les dades, els arguments… però la nostra ment continua sent més receptiva a les històries que a cap altra cosa. Els missatges que viatgen dins d’una bona historia arriben amb més eficàcia, perquè van directes al cor, a les emocions.  I fan més fàcil els canvis, l’acceptació de nous valors i la presa de decisions.

M’he criat entre contadores i contadors d’històries, i aquest és un tema recurrent a la meva narrativa. La nit als armaris figura que és un recull d’alguns dels contes que explicava el Ton de Cerbi.  Crec  en el poder de les històries, en l’escriptura i la lectura. I en l’anomenat storytelling, que és l’aplicació pràctica de l’art de contar històries. Ho va dir el senyor Churchill i jo ho subscric: les històries són l’arma més poderosa de les que disposa el comunicador.   

Storytelling: la força d'una bona història. 7 de maig. Col·legi de Periodistes de Catalunya.