Els habitants més vells del Pirineu no ho havien vist mai però pensaven que passaria

Ara m’adono que a La nit als armaris no surt cap incendi forestal. Potser perquè al llibre no hi surten, de manera explícita, els meus records d’aquells anys a Esterri d’Àneu, quan el meu pare, que era guardabosc, a l’estiu molts dies sortia disparat amb el geep perquè s’havia calat foc al bosc de Burgo o de Son o de… Al poble afectat tocaven les campanes de l’església (a foc) i la gent corria amb pales i altres estris cap a la muntanya, a apagar l’incendi. Eren els anys setanta i, pel que jo recordo, els boscos del meu racó dels Pirineus s’encenien a l’estiu.

A l’estiu. Per això avui el Javier Ricou, en un article a la Vanguardia, diu que els habitants més vells del Pirineu no recorden una cosa igual: veure foc  en unes muntanyes on hi hauria d’haver neu. Ja s’ho temien aquest avis que passaria una cosa així, però que les flames arribessin fins als pobles els ha deixat astorats.

Les autoritats polítiques culpen del desastre a la sequera excepcional i al vent, i plantegen la necessitat d’extremar les precaucions. D’acord. Però, és que no es podia fer res per prevenir la crema de la massa forestal i la carbonització del paisatge de més de mil hectàrees?  No calia fer res abans de les flames devastadores, quan els més vells dels pobles  ja sabien que passaria?

Aubaga de Cerbi

A la nit als armaris El Ton de El meu Adrià, més que un canvi de les muntanyes com a conseqüència dels incendis, es planteja, amb un cert escepticisme, la possibilitat de la modificació del paisatge degut a la dinàmica natural de les poblacions vegetals. Li explica a la Laura els experiments científics del seu pare.

“Demà, si vols, podem anar a l’Aubaga. L’any passat hi va marcar unes parcel·les per demostrar que, amb els anys, els pins s’estendran i conqueriran el bedollar. Per ara la partida la guanyen els bedolls de llarg.”