jueves, 24 de enero de 2013

Si el Pep s’hagués dit Arnau o Dídac


El Pep no coneix  cap altre Pep  de la seva edat. Ha estudiat fins als trenta anys i mai ha tingut un company ni una companya que es digués com ell. No és de la generació amb Joseps, Joans i ases a totes les cases, ell ha crescut envoltat d’Arnaus, Dídacs, Bernats, Jans, Paus i Rogers. Encara que es relaciona amb Laura de la Nit als armaris, el Pep no és un personatge d’aquesta obra, va arribar a Cerbi uns anys més tard, en un altre llibre que encara no s’ha publicat.

Fotografia: Myriam González
Al Pep no li interessava ni el camp ni la muntanya, però va conèixer la Laura en un congrés a la Universitat Politècnica de Barcelona. Tan alta i tan corpòria, amb els pits esplendorosos i els malucs prometedors.  Ella li va parlar de la casa de Cerbi, que havia heretat del seu pare, i el va convidar a passar-hi un cap de setmana. El Pep no s’ho va fer dir dues vegades i va córrer a comprar-se unes bones botes per caminar, un forro polar i un anorac; l’equipament bàsic per marxar al Pirineu amb una dona que practicava tots els esports de muntanya.

Mentre ascendien cap al seu destí amb el cotxe, de revolt a revolt, i parlaven d’holoproteïnes i configuracions espacials, el Pep donava per segur que la Laura també es fonia de desig i pensava que si es feia la desentesa era per pura coqueteria. Van sopar a mig camí, en un restaurant de carretera. La Laura parlava del seu pare, l’Adrià, i de l’últim llibre que va escriure, La nit als armaris. El Pep li mirava els llavis molsuts i lluents d’oli,  i pensava en el clau salvatge i colossal que clavarien quan arribessin a la famosa casa Barrina.


Van arribar de nit i feia un fred que rebaixava les escalfors al més pinxo. El Pep es va quedar glaçat, no només per la baixa temperatura, Cerbi li despertava subtils esgarrifances de por.  Un poblet endreçat i bonic, amb totes els cases de pedra i les teulades de llosa (llosats), amb flors a moltes finestres i balcons. Un poble maquillat amb gust i ben il·luminat, però que encara respirava passat i desprenia una màgia inquietant. Malgrat tot, el Pep no va perdre la il·lusió.

L’habitació de dos llits ja era tot un missatge, però el Pep s’aferrava al guió que deia que tocava follar. La Laura li va dir ben clar que ell a l’altre llit, i no va passar ni un minut que la dona ja dormia com un tronc. Dos dies pujant i baixant muntanyes amb la Laura i fent veure que el senderisme era meravellós. Dues nits roncant tan fort com sabia, per importunar aquella dona de ferro que no s’immutava per res.

Quan ja feia temps que havia oblidat l’existència de la Laura i del poble que es deia Cerbi, va rebre un missatge d’ella. Li proposava una col·laboració científica. El Pep no va contestar, però se’n va ressentir. El clau fallit li havia deixat una marca invisible però dolorosa. Se sentia avergonyit. Era un home a deriva, que es passejava amb un diari que li tapava els ulls. La Laura, en canvi, sabia el que volia i perquè feia les coses. No demanava permís ni perdó per ser qui era.  

Si el Pep s’hagués dit Arnau o Dídac, potser hauria esborrat el missatge o potser hauria acceptat la proposta, però sense cap mena de metafísica.

martes, 8 de enero de 2013

La nit als armaris 2012


Els primers exemplars del meu primer llibre de narrativa La nit als armaris van arribar a Voliana Edicions el dia 27 de febrer del 2012, i des d’aquell dia no he parat de treballar per donar-lo a conèixer i apropar-lo als lectors. Estic molt satisfeta del camí fet durant aquests primers deu mesos i vull donar les gràcies a les persones i entitats que més m'han ajudat:

Jordi Solé Camardons, Vicenç Llorca, Marta Pera, Eva Godàs, Pep Coll, Xavier Macià, Ferran Rella, Cecília Llessui, Jordi Llavina, Myriam González, Voliana Edicions, Biblioteca de Vilassar de Mar, Biblioteca de Cabrils, Biblioteca de Vilassar de Dalt, Biblioteca de Premià de Mar, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Casal Català de Tolosa de Llenguadoc i Comú dels Particulars de la Pobla de Segur.

I a les lectores i lectors, perquè el més important que m'ha passat en publicar La nit als armaris és tenir lectors. 

Algunes floretes:


Picolo reïx a construir un nexe entre el món tradicional i el modern, entre la cultura de muntanya i la societat urbana actual. (Vicenç LLorca)

Un aiguabareig del món rural on irromp la modernitat. (Pilar Argudo)  

Raquel Picolo aplica la ploma amb severitat sobre la qüestió humana. (Jordi Llavina)

Tot és servit amb brots d’humor i amb una constant tensió narrativa que contribueixen a fer d’aquests contes une belles miniatures literàries. (Pierre Gamisans)

Un bon debut literari. (Pep Coll)

Dubto que existeixi una escriptura pirenaica, però que si existeix La nit als armaris marca clarament un abans i un després. (Xavier Macià)


Què hem fet:


   9 presentacions: Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar (9-03), El Públic de Mataró (17-04), Biblioteca de Cabrils (11-5), Biblioteca de Vilassar de Dalt (27-6), Ecomuseu d’Esterri d’Àneu (18-8), Fira del llibre del Pirineu d’Organyà (8-9), Ateneu Barcelonès (18-9), Casal Català de Tolosa (8-12) i Comú dels Particulars de la Pobla de Segur (3-01-13).

     
3 signatures de llibres. Dos per Sant Jordi (Rambles de Barcelona, a la parada de Voliana Edicions i a la parada de la llibreria Índex a Vilassar de Mar) i una a l’agost a la llibreria Manelad’Esterri d’Àneu.

 3 entrevistes de ràdio: Vilassar ràdio, COM ràdio (27 juliol, programa La Posta), La Xarxa ràdio (9-12). 

 2 entrevistes TV: Mataró televisió (especial Sant Jordi), Xarxa de televisions locals (L'Última troballa, 14-12).

6 ressenyes: Serra d’Or núm. 630; Cadena SER,13 juliol, programa El balcó; Ara llegim (22-9); set30maresme; Ressons d’Occitània (Casal Català de Tolosa, desembre 2012); Nabíus núm 10. (Consell Cultural de les Valls d’Àneu).

 ++ 12 citacions premsa: la Clau, VM Informa, Tribuna del Maresme,  La Vanguardia, La guía del ocio, El punt Avui, El Segre, Outtime, Butxaca, Agenda Ateneu Barcelonès, Agenda Associació Escriptora en LLengua Catalana, Viure als Pirineus, Blog de Voliana Edicions....

 1 Club de lectura. Biblioteca Martí Rosselló Premià de Mar (13-11).

 3 reimpressions.


                                         Amb Vicenç Llorca, a l'Ateneu Barcelonès.


Amb Eva Godàs i Jordi Solé Camardons, a la Biblioteca de  Vilassar de Dalt.

Amb Jordi Solé Camardons, a la Biblioteca de Cabrils.

Amb Marta Pera i Jordi Solé Camardons, al Públic de Mataró.



Amb  Ferran Rella i Pep Coll, a l'Ecomuseu d'Esterri d'Àneu.


Club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar.

Amb Pere Gamisans, al Casal Català de Tolosa.

Amb Xavier Macià, al Comú de Particulars de La Pobla de Segur.

Amb Vicenç Llorca i Jordi Solé Camardons, a la Biblioteca de Vilassar de Mar.

´













sábado, 5 de enero de 2013

Una veu


Carretera de Cerbi,

El dia 3 de gener al vespre vam presentar La nit als armaris al Comú de Particulars de La Pobla de Segur.  El Xavier Macià va ser el presentador de luxe, expert en literatura, bon amic i poeta, company d’aquells meravellosos anys del batxillerat a La Pobla de Segur. Jo sentia que amb aquesta presentació tornava a una època en la que m’havia sentit com una esponja que volia absorbir tota l’aigua del mar; i la Pobla havia estat el lloc ideal, amb companys poetes com el Xavier i professors que ens obrien un munt de finestres noves i esperonaven la nostra curiositat i intel·ligència. Abans de començar l’acte, vaig comentar al Xavier que d’alguna manera la presentació al Comú tancava un cercle. Una part important de l’ànima del llibre que anàvem a presentar havia menjat i begut a la Pobla. Però no m’imaginava fins a quin punt seria especial seria aquella presentació.

El discurs del Xavier Macià em va deixar  muda. Jo no hi podia afegir res. De fet, hi havia coses que se’m revelaven per primera vegada amb les seves paraules. Coses grosses, com roques que cauen al fons d’un estany i que per més que les aigües de la superfície s’asserenin sempre saps que són allí. Vaig escoltar paraules que volia escoltar més que cap altres però que no esperava. Paraules plenes que reconeixien l’ànima de la meva criatura, La nit als armaris, i la meva ànima d’artista, d’escriptora. A mesura que el Xavier anava desgranant el seu parlament, La nit als armaris creixia. Quan va acabar de parlar va arrencar un aplaudiment espontani  i merescut: la seva presentació va ser molt brillant.

Va deixar La nit als armaris tan amunt que m’havia de posar de puntetes per veure’l. Però el fill era meu, d’això no en tenia cap dubte, i tot el que havia dit el Xavier era cert. Les seves paraules  no eren ensucrades, eren potents. Va parlar de talent i autenticitat,  de guarniments i frases sense vida. També va parlar de la dificultat de deixar sortir la veu  i crear mons i personatges amb ànima,  perquè els ecos són molt forts i n’hi ha molts.

 El Xavier Macià va dir que els personatges de La nit als armaris tenien ànima, i que aquesta era la principal característica que feia que fos un gran llibre. Mentre l’escoltava vaig pensar que sí, que quan pensava en els meus personatges els notava  l’ànima, i que  la constatació que les meves criatures eren vives era una de les coses que em donava molta pau com a escriptora. Personatges senzills i que porten vides normaletes, però que  ens mostren el seu espai íntim, i que per això són universals, va dir el Xavier.
Jo l’escotava entre aclaparada i satisfeta. No estic acostumada a que m’afalaguin amb coses que considero tant importants. Va mencionar i explicar les categories d’escriptors de Navokof: escriptors narradors, escriptors mestres i escriptors màgics, i em va col·locar en la categoria màgica: els que escriuen obres amb veu i ànima, els que callen moltes coses. Va afirmar que La nit als armaris no era un eco, que s’hi escolta una veu i, també, silencis.

Va acabar dient que dubtava que existís una escriptura pirenaica, però que si existia La nit als armaris marcava clarament un abans i un després. Que els lectors no hi busquessin un marc folklòric i quatre historietes inofensives, encara que hi apareixen elements de l’entorn tradicional pallarès ho fan amb la mateixa naturalitat que ho fa la ciutat, els rocs o els arbres.

El Xavier Macià és molt generós i em va fer un gran regal. No és un obsequi ensucrat, d’aquells que no tenen d’altres arestes que les d’arreplegar algun quilo de més, tot al contrari, m’ha mostrat que era en un camí amb un roc i un sarpat de terra a les mans, de nit, sota un cel estrellat. Sola. M’ha donat una fulla d’auró i m’ha convidat a seguir caminant.  És com un somni! Quan em desperti potser hauré trobat el riu.