miércoles, 29 de febrero de 2012


Un paràgraf per a l'Anna Rossell: gràcies pel microrrelat de benvinguda!

"Em vaig fixar en el calendari nou que penjava a la paret: el mes de juny de 2001 il·lustrat amb una foto que replegava tots els verds de la primavera aneuenca. Per Sant Pere faria noranta-cinc anys, vaig pensar que aquell hivern moriria i que ja m’estava bé. Casa Barrina tornava a tenir pubilla: una jove que era enginyera i poeta, i que no es capficava amb els fantasmes. Una jove que no buscava re i havia trobat la nit pels armaris."
Així acaba El meu Adrià, el primer conte de La nit als armaris.

viernes, 24 de febrero de 2012

Ton parla pallarès

"El dia de Tots Sants el vaig trobar a la plaça de la Biga quan encara no havia arribat el sol al poble. Feia fresca. Jo escampava el carrer, perquè de bon matí havien passat uns cavalls i havien deixat el poble galdós. El teu pare, esporret i malfargat, s’arrossegava recolzant-se en la mangala de Cisco, el teu besavi; com si estigués espeat. Vam estar una bona estona al paredó sense dir ni una paraula. “Ton, quants taupiners et sembla que hi ha al prat del Pont?”, em va preguntar amb una veu de nen petit que em va fer mal al cor. Vaig veure una tupina de costella que queia al nostre davant i s’esbocinava, i de dins sortien cuentos que s’esfurriaven cap a les muntanyes. Vaig notar el gust intens de confitat que ho omplia tot, tan intens i nítid com si fos real. Jo era la tupina trencada, la mare de tots els cuentos que marxaven, es transformaven i tornaven una i una altra vegada".

(Fragment, El meu Adrià, a La nit als armaris)