Al meu poble de les pedres en diem rocs

Quan vaig decidir que ja tenia tots els contes del llibre i que es titularia La nit als armaris, vaig començar a polir el conjunt i a tensar els lligams entre els relats.  El primer conte havia de ser el més pallarès, tallat pel Vent de Port i dibuixat amb paraules del país. Paraules aneuenques, pallareses. Hi vaig rumiar molt: quanta marca lingüística hi havia de posar perquè l’entorn i la cultura hi quedessin retratats i que alhora fos entenedor per un lector d’una altra contrada? Quants rocs podia deixar caure en el text? Amb aquesta preocupació constant vaig redactar El meu Adrià,  que, tot i la presencia d’abundant lèxic pallarès, el pot entendre qualsevol que llegeixi el català.

Vull que em llegeixi la gent de la meva terra, però m’adreço a tots els lectors en llengua catalana; de fet, voldria tenir lectors en tots els racons del món.  A La nit als armaris reivindico el pallarès i el mostro amb orgull com un patrimoni indestriable de les històries de les meves muntanyes i la seva gent, però em vaig inclinar, per un català estàndard, perquè conto arguments universals per a tothom. Al Ton li fa mal el carriscle i els carrers de Cerbi són plens de rocs, però algunes lectores del Maresme i de Barcelona en lloc d’espantar-se m’han dit  que volien tastar el confitat, que volien, com a mínim, una tupina plena de paraules i històries del Pallars.  Quina sort la meva!  Avui segueixo el consell de la meva amiga Marta Pera i no poso cursives ni cap marca als rocs, les paraules pallareses.  Que circulin entre les altres amb el cap ben dret i sense cap distintiu.

La sort de poder escoltar parlar sobre el meu llibre en una sessió del club de lectura. 

Se m’ha passat pel cap parlar dels rocs, que sempre m’han despertat un interès viu, perquè fa uns dies que, sense buscar-ho ni preveure-ho, em van tirar uns quants cops de roc. Als clubs de lectura que condueixo, i procuro fer-ho amb simpatia i bondat,  sempre dic que tenir l’autor del llibre que comentem amb nosaltres és un luxe.  Ara sé que ocupar la cadira de l’autor és també un privilegi per a l’escriptor, perquè també he tingut la sort d’ocupar-la. En una tertúlia sobre La nit als armaris al club de lectura de Premià de Mar vaig poder comprovar fins quin punt els lectors són savis, i vaig arreplegar una garbera d’opinions interessants. Pedretes.

Els cops de roc, potser fins i tot buscallades, els vaig rebre uns dies més tard en un altre club de lectura on parlàvem d’un altre llibre i un altre autor, molt més veterà i expert que jo. Algunes persones que no els havia agradat el llibre o potser, fins i tot, els havia irritat, van començar, primer a malparlar contra el llibre i l’autor i, finalment, contra mi, que intentava salvar la bona marxa de la tertúlia i evitar que es faltés a la persona de l’autor i a d’altres membres del club. Més o menys, me’n vaig sortir, però la xerrada va perdre l’ànima que ens caracteritza i les persones que tenien ganes de conversar sobre el llibre no ho van fer per por a deslligar la fúria dels tertulians indignats a priori i decidits a imposar les seves opinions. Obligada a mantenir l’ordre, vaig veure com se m’esfurriaven sense remei la meitat de les idees i comentaris que volia fer del llibre. Com que era la conductora, no vaig poder etzibar-los els cops de roc i les buscallades que es mereixien i vaig marxar amb les mans fredes, suposo que com els altres que no volien brega. Avui una amiga m’ha dit que darrerament hi ha molta gent amb ganes de buscar soroll, i que això no té res a veure ni amb els llibres ni amb els rocs, sinó amb una sobrecàrrega de ions positius.

Pallarès on line: fatos no, escotofits

A la pàgina 65 de El Català d’Àneu, de Ramon Sistac, llegeixo: “Si bé els trets fonètics són ben vius, no es pot dir el mateix dels morfològics, sotmesos cada vegada més a la pressió de la llengua normativa, especialment gràcies (o millor: per culpa de) la influència de la televisió i de l’ensenyament”. Em sento plenament identificada amb aquestes paraules. Només obrir la boca tothom sap que no sóc del Maresme ni de Barcelona, però m’entenen força bé perquè parlo un català estàndard.

Ja fa uns quants anys que em vaig “normalitzar”, i encara em dol haver llençat els llençols de fil per posar-los de polièster. Mai m’he pogut desempallegar d’una certa tibantor i estranyesa. Com no els ha de costar “normalitzar-se” a aquest nens que, com el meu fill, tenien el cervell estimulat per una llengua asiàtica que han hagut de colgar perquè no els fes nosa i poder aprendre la nostra, el català! En el cas del meu fill, català occidental a casa (no goso dir-ne pallarès) i català oriental a l’escola.

Quan et diuen que la teua llengua, la que parles a casa, no val per res, que l’has de fargar i encara així serà escolrida i poca cosa, et sents  esporret i vestida amb cassigalls i ho esfarnegaries tot. Penses que si fas faltes d’ortografia i no acabes de taleiar-te ben bé de com han de marxar les paraules deu ser que ets fata, però no, no n’ets. A casa nostra som més aviat bordiscos i ens atabalem una mica amb la morfologia i, de vegades, també amb la sintaxi, perquè no tenim el cap lingüísticament ben endreçat, però no som fatos, al contrari, som ben eixorrobits. El vent de port que duem  a dins no ens deixa palpanear ni fer el nyau- nyau encara que vulguem.

Pallarès on line, a molletes

Primera trobada d'experts en pallarès. Cerbi, agost de 2010.

Nit i armari

Tenim un binomi fantàstic, d’aquells de la Gramàtica de la fantasia. L’amanim amb una mica de pebre pallarès i es converteix en un joc fet a casa.  Pensem en aguell que tenie mala jaïlla , en una nit fosca com l’estalzí, en un cul de mal assiento que va acabar a dins de l’armari i va trencar els palmars, i en una de les frases fetes més boniques i més complertes del pallarès (les dues primeres en Rodari no les donaria per binomials): buscar la nit pels armaris, és a dir, cercar impossibles.

Buscar la nit pels armaris s’associa amb sortir de l’armari.  I d’això és tracta, de  sortir de l’armari. De no deixar-se engalipar per la nit, de sortir al sol amb les andròmines amagades. El sol sempre serà lluent  i la nit fosca.  A més, d’on traiem que entre els nostres veïns no n’hi ha cap de xafarder?  Ens pensem que els investigadors patològics com la padrina de El Divan només viuen als llibres? No seria tan estrany que compressin el pa a la mateixa fleca que nosaltres. 

Sortiríem de l’armari en un descampat, al costat de l’autopista? A mitja nit en una platja deserta, sense lluna i amb el cel tapat? No. Volem que ens donin la benvinguda, caure en uns braços oberts. Naixem amb la pell fràgil, els sentits adormits i els ossos del cap tendres. Per això costa tant eixir de qualsevol armari, però ho hem de fer. Estic  a favor de buscar la nit pels armaris i ho recomano decididament, encara que em faci més por que una pedregada.

Fa uns dies vaig haver de furgar a l’armari de la meva infantesa i per uns moments em va semblar  que m’havien pispat un munt de coses. Paraules. Sons. Expressions. No trobava les veus que m’havien criat. Em vaig desesperar, em sentia com si m’haguessin pres l’ànima (encara no estic segura que no sigui així).  De joveneta es van riure de com parlava. Les meves paraules no eren prou “cultes”, prou “civilitzades”, prou urbanes, prou “entenedores. Jo volia ser culta i que les persones modernes m’entenguessin, i em vaig despendre de la meva  música i dels meu mots.

Creia que només les havia amagat i que les paraules tornarien al primer crit, però les havia esborrat de tan arraconar-les sense ni tan sols treure’ls la pols. I no les trobava. Em vaig quedar blanca com un paper de fumar: Havia perdut “tresors immens de l’expressió humana”, com deia Maragall, la terra que parla per la boca de la gent.

A l’armari hi he trobat un llibre de “El parlar del Pallars” i només de fullejar-lo a bocafoscant un munt d’expressions que m’havien fuït han tornat. Però encara noto que l’ànima em marque ruina: vull tornar a arreplegar totes les paraules i els son que em pertanyen.

Si voleu seguir les molletes...

Contes sense pols

Si m’he entossudit a inventar i contar històries ha estat per culpa de les potes de la taula del menjador de la padrina.

Una de les coses que recordo dels estius a Cerbi és l’hora del conte. Quan començaven a créixer les ombres, la padrina sortia a la terrassa, que donava al carrer, amb una cadira, un cistell ple de pèsols i faves i dues cassoles grans. Els nens i nenes de la meva edat, cinc, sis i set anys, arribaven, seien a banda i banda de la fabulista i començaven a desgranar els llegums. El clímax del darrer conte sempre coincidia amb les últimes beines del cistell. Llavors la canalla marxava a trotar pel poble, però jo no en tenia prou.

Ajudava la padrina a entrar les coses i menjava algunes faves i pèsols crus. Ella feinejava per la casa i jo la seguia, per la cuina, la sala, el corral… fins que ella em preguntava si volia sentir un altre conte. Li responia que sí, amb els ulls brillants d’alegria. De vegades em regalava un o dos contes, però aquest gest mai marcava precedent. Havia de pagar peatge. Què t’estimes més, fer els peus de la taula o la resta del menjador?- em preguntava. Jo odiava les potes de la taula, barroques i plenes de racons impossibles. Però els treia la pols, perquè sabia que ella ja no es podia encorbar gaire. Si hi anava de pressa per arribar abans al conte, ella s’atansava amb un drapet blanc i em mostrava la punta bruta: “aquí no hi has passat”. Jo tornava a agafar el drap i repassava les potes a fons, mentre pensava en els maleïts francesos, que feien aquells mobles retorçats i odiosos.

Quan tornava a la cuina, la padrina m’esperava asseguda amb les mans damunt del davantal i un ampli somriure. Ja m’havia oblidat de les potes de la taula; tampoc m’adonava que les ombres de la nit començaven a esmunyir-se per la finestra. Les paraules màgiques “hi havia una vegada…”havien estat pronunciades, i jo ja era en terra de meravelles.

Els microcontes es barregen amb la poesia i la música a la platja del Masnou

El dilluns dia 30 de juliol, amb altres fabulistes de Vilassar, vaig tenir la sort de poder participar en una de les meravelloses sessions de Poesia a la Platja del Masnou, que organitza l'Anna Rossell. Vaig llegir dos microcontes inspirats en personatges del meu llibre La nit als armaris, publicat per Voliana Edicions, i dels quals ja us he parlat en aquest blog.

EL NEGRE

Si hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura, hauria seguit l’aroma de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l’hort, el galliner i els conills, en lloc d’esperar sota el pollancre que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis.

Si hagués sabut que per a l’amo valia menys que un gos d’atura, al Negre, un pastor alemany orgullós, se li hauria destapat el nas de cop i hauria ensumat la flaire tirànica i malvada del seu senyor.

No ho va saber mai, que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura. Però el Negre tenia fusta d’heroi, i sabia que hi havia línies que no s’havien de creuar. Es van pensar que udolava del dolor de veure l’amo estès, sense vida. No era això. Després d’atacar-lo, de la queixalada mortal, per fi el va olorar: la pudor era insuportable.

LA PERLA

Tothom em té per una gata persa, de rasa. El pèl llarg, espès i sedós. Les potes gruixudes, la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Ningú es fixa en la punta de la meva cua, que no es arrodonida com correspondria a un autèntic gat aristocràtic. I no parlem del meu temperament.

Aquests babaus orientals en tenen prou amb lluir el pèl brillant i rebre afalacs. No són creatius ni tenen iniciativa. Adoren els humans, s’adoren ells mateixos. Adoren, fins i tot, els gossos. Jo sóc una gata amb caràcter. Bufo i, si cal, esgarrapo. Si algú no m’agrada, em poso en llocs estratègics, perquè em trepitgi la cua i poder fer un bon marrameu abans de clavar-li les urpes. Molt enèrgica, però amb un problema d’autoestima.

Malgrat aquests comportaments genuïnament felins, tinc coses estranyes. Sempre vull ser al costat de la mestressa, m’entristeixo quan marxa i corro a rebre-la amb el cor rialler. Un amor desmesurat, poc moixí. Sóc una gata especial, transgènica. Qualsevol bocí d’adn estrany m’hauria fet el pes, d’un bacteri, d’un ratolí. Però porto un gen de gos, una autèntica desgràcia.

Galeria de personatges: La Perla

Em dic Perla i visc a la narració Una nit sense lluna del recull de contes La nit als armaris.

Tothom em té per una gata persa de pura rasa. El pèl llarg, espès i sedós; les potes gruixudes; la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Curt però fort.  Ningú s’ha fixat mai que la punta de la meva cua no es arrodonida, com correspondria a un autèntic gat aristocràtic. Amb això n’hi ha prou, no cal que em facin cap prova d'ADN. I no parlem del meu tarannà. Però s’estimen més pensar que sóc noble que no pas una plebea.

A la meva mestressa li és ben bé igual,  potser encara s’alegraria de saber que sóc una barreja vulgar i que tot és façana. Però la Teresa, que és l’única que em pot tocar la cua, no hi entén ni una engruna de races de gat. A més, el meu temperament no és el d’aquests babaus orientals, que es passen el dia dormint, adoren les persones i els animals, i en tenen prou amb lluir el pèl.  Jo tinc caràcter.  He heretat la bellesa i l’elegància de la mare i el talent esmolat del pare, un gat de carrer (o europeu, que fa més fi).  Però encara hi ha més: sóc una gata transgènica. Camuflat en un material genètic moixí de primera, tinc un gen de gos.

Com els gats, sóc hedonista i interessada. M’instal·lo al coixí més tou, trio el racó més fresc a l'estiu i el més ben escalfat a l'hivern.  Gaudeixo dels raigs de sol tebis i els defujo quan cremen massa.  Bufo i, si cal, esgarrapo les visites molestes o que em tracten com si fos un peluix. Puc passar dos o tres dies sense menjar si el que em posen al plat no es del meu gust. A en Carles, si no hagués estat per respecte a la Teresa, el fotut gen caní, el primer dia que va venir a casa ja li hauria dibuixat la cara. Sempre he procurat posar-me en llocs on em trepitgi la cua sense voler, per poder fer un bon marrameu mentre li clavo les urpes.

La Teresa em va treure de la gàbia d'aquella botiga d'animals que feia una pudor insofrible i, després de dotze anys, l'estimo com diuen que els gossos estimen els amos. La meva alegria és jeure al seu costat, mentre passa pàgines dels llibres i tecleja, rebre-la quan ensumo que arriba del carrer i dormir als peus del seu llit.  No era només que en Carles feia una olor horrible i que em treia del dormitori, sempre vaig saber que era una amenaça per a la meva mestressa. Esperava el moment propici per arrencar-li els ulls sense perdre l’estimació de la Teresa. Però quan ja ho tenia programat, ella se’m va desempallegar tota sola. L’aire de la muntanya li va obrir els ulls.  

La casa de Cerbi és fantàstica, també per cometre un assassinat. Tantes cambres, tants balcons, tantes finestres, la fusta de terra, les pedres del celler,  la gespa del corral... I el cap de casa, sota llosat, calent, també quan l’aire de fora és fresc. Hauria fet que en Carles hi pugés de nit, per treure un gat del poble que jo mateixa hauria deixat entrar. Com que no hi ha llum, atacat a traïció, a les foques, després d’haver vist l’altre animal, en Carles hauria pensat que el moix de carrer li havia destrossat la cara i arrencat un ull.  

El pou impossible (fragment), a La nit als armaris

(...)

L’aigua estovava el sòl aspre i l’omplia de vida. Aigua d’un pou impossible, en un terreny que els experts havien resseguit pam a pam buscant-ne sense èxit. A l’alcalde se li va omplir el cap de monedes i bitllets, d’imatges del desert transformat en terrenys de conreu i zones urbanitzables; ni per un instant li va passar pel cap que pogués ser un miratge. El captaire flairava la humitat i trempava; l’home, quan sentia córrer l’aigua, s’engrescava de seguida, no podia evitar-ho. Plantat davant de la cova amb els altres homes, pensava en una verge líquida, d’aigua, que li curaria la psoriasi; perquè estava convençut que la culpa de la seva malaltia la tenia la sequedat del desert. Els dos funcionaris municipals no pensaven res, la visió inesperada del verd els havia deixat en estat de xoc.

(...)

El gossos de La nit als armaris: Xispa

Els gossos de La nit als armaris no són només part del decorat rural, són personatges importants, com ho van ser els gossos de la meva infància. Jo admirava els cans de Cerbi, sobretot els de casa. Els trobava llestos, forts i afectuosos; que gastaven la mateixa paciència amb mi (amb tres i quatre anys hi muntava com si fossin cavalls) que amb els cadells de la seva espècie.  Em semblava que m’entenien millor que els grans i els considerava més ferms, més previsibles. El gos no et fallava mai.

Els recordo independents i psicològicament madurs, no com els gossos mascotes que no arriben a madurar mai del tot, i que no són ningú sense el seu senyor o la seva senyora. Xispa i Pardo volien seguir el seu amo més enllà de la frontera entre la vida i la mort; per vincular-se tant com ho feien aquestes mal anomenades bèsties  s’ha de ser per força algú. Quan jo era xica els gossos de Cerbi tenien  vida i opinions pròpies;  es pagaven el gasto i  l’allotjament treballant, alleugerien la feina als seus amos i mestresses. Triaven amistats i amants, i fora d’horari laboral jeien on els venia de grat. De vegades sentien el corn ancestral i s’escapaven un parell o tres de dies de cacera, malgrat que sabien que en arribar els esperarien amb un barró. No eren eternes criatures de bolquers com molts animals de companyia. De cadells eren moguts i enjogassats, com totes les criatures, però no necessitaven mitja vida per fer-se al món. La seva infància era curta. De seguida feien de guardians, de vaquers i de pastors.

Controlaven el bestiar sense necessitat de bastó, amb les dents. Corrien tant com els cotxes (llavors els vehicles de motor, per les pistes de les nostres muntanyes, no destacaven per la seva velocitat). Rebien l’amo o la mestressa remenant la cua amb alegria i escoltaven les seves instruccions, però no els seguien totes les passes si no era per reclamar el menjar. Tampoc els hauria agradat tenir els senyors tot el dia damunt o rebre indicacions poc entenimentades.

Entre els gossos de La nit als armaris ja us he parlat del Negre, l’heroi de Negre Negret, la bèstia innocent que salva la nena. Avui vull parlar de Xispa, la gossa del vell de casa Lluc de Son, que era el medicinaire i el savi aneuenc més gran d’aquella època. Amb un amo com aquest, poderós, savi i boig, no era gens fàcil de mantenir la independència de criteri, ni per una gossa d’atura tan llesta com Xispa.

Era tan sàvia com el seu amo. No sabia escriure ni llegir, però podia captar el pensament de l’home a fons. De petita, quan dormia a la seva falda, va trobar les finestres per on endinsar-se a la ment del medicinaire. Una ment que per la gossa era imatges, temperatures, coloracions i olors. Sobretot olors. L’olor de les herbes que curaven, l’olor de la inspiració, l’olor de l’amor, l’olor de la por, l’olor de la bogeria. Volia ser al costat del seu amo per ensumar la seva ment; això la feia feliç, també quan només olorava a deprimit. Aquesta passió no li va esgarrar la vida en absolut; Xispa era feliç, encara que això de la felicitat i el benestar no s’ho va plantejar mai.

El dia de les Planes, quan el vell es va recolzar a l’arbre per morir, Xispa va notar un perfum indescriptible i que no podia identificar. No era olor de mort, era olor d’una altra cosa, potser de sant. Quan el seu amo feia dos dies que dormia al cementiri, colgat de neu, encara podia notar el flaire. Era una olor meravellosa, que la perdia. Va ser la mestressa petita qui li va fer recordar els manaments de la vida. La dona ja no era jove, però feia una olor fresca i serena. No coneixia cap obertura per entrar a la seva ment i tampoc la volia buscar, perquè d’amo de veritat només se’n pot tenir un. Ja li estava bé començar una nova vida d’olors més superficials i confortables.

Una nit sense lluna

Quin cel tan estrellat! La plaça està deserta, amb una mica de sort no trobaré ningú. La gent em fa por, com si només de veure’m haguessin d’escopir-me a la cara. Com si els hagués fet alguna cosa dolenta que jo no recordés i em tingués ben merescut el càstig. Quan surto al carrer sempre tinc una mica de por i no em relaxo fins que he escoltat tres o quatre frases amables i m’han obsequiat amb algun somriure. Hi ha dies que només deixo la casa per pura obligació. Procuro esquivar tothom i m’amago passant pels carrers poc transitats. Camino tan abstreta que no veig ningú; i si veig un conegut o una coneguda voldria fondre’m sense deixar cap rastre. Sobretot que no em vegin; he sortit amb la roba d’estar per casa, mal pentinada i sense pintar. Passo de puntetes. No miro. Si algú se m’apropa per parlar, faig un somriure enllaunat i poso cara de pressa. Però la majoria dels dies, un cop superat el pànic escènic que sofreixo, fins i tot amb en Carles, m’agrada relacionar-me. He fugit de la il·luminació del poble, camino entre les siluetes dels arbres i els marges de pedra del camí. Només se senten el riu, els grills i els estels.

Fa quaranta anys no calia sortir del poble per veure les estrelles, perquè a la nit tota la llum era al cel. Els carrers del poble, rocs i pols. Les parets de les cases, pedres i terra. Recordo la meva primera nit de carnaval. Feia un fred cruel i la neu gelada brillava en la foscor. Era una nit sense lluna, con la d’avui; des de les escales de casa es veia la silueta negra de la muntanya i el cel ple d’estrelles que s’encenien i s’apagaven. Aquella nit se’m va gelar l’alegria. Tenia tres anys i em vaig veure en mig d’un món incomprensible i ple de malsons aterridors. És des d’aquell dia que tinc por de la gent. Em passo moltes hores a casa sola, traduint, i quan surto al carrer busco gent, encara que només sigui per creuar una mirada o intercanviar unes frases. Amb això i la companyia de la Perla, que dorm tot el dia damunt la meva taula de treball, molts dies ja en tinc prou. En Carles no torna fins al vespre, de vegades ben entrada la nit. Les persones m’agraden, són el que més m’interessa del món, però també em fan por i tendeixo a interpretar la seva distància, fredor o agressivitat com un càstig personal per alguna cosa que he fet malament sense adornar-me’n. I això em martiritza encara que no vulgui. Quan tinc la sort de trobar persones amables, converses interessants i rialles exemptes de sarcasme i cinisme, em relaxo, m’oblido de totes les pors i entro al paradís. Sóc ciclotímica, i sempre he pensat que és per culpa d’aquella primera nit de carnaval que em va capgirar el neuroreceptors.

(Fragment inicial de la narració Una nit sense lluna, a La nit als armaris)

Galeria de personatges de La nit als armaris: "Negre, Negret"

El Negre

Va morir convençut que estaven igual d’units, encara que l’amo l’hagués maltractat més del compte. Si li haguessin dit que un any abans que li etzibés la primera garrotada  el senyor Ramon va estar a punt de canviar-lo per un gos d’atura, no s’ho hauria cregut;  el Negre sentia que estaven entrelligats per una corda que tibava igual cap als dos costats i que no es trencaria mai. 

Ajagut sota el pollancre seguia l’amo amb el nas: l’olor de fem tendre que escampava a l’hort, d’herba cuita al sol que descarregava al paller, de la senyoreta que cremava i s’apagava als seus llavis. No se li atansava més perquè sabia que l’amo no ho volia. El senyor Ramon no el deixava entrar a casa, però quan l’amo era a fora el Negre jeia damunt les pedres fresques del sols de l’escala per ensumar millor el rostit, la sopa de brou de gallina i la coca al forn que preparava la mestressa per quan tornés el seu home. La seguia als conills, li agradava l’olor de pèl arrancat quan criaven, i a buscar els ous. Fins i tot al galliner, la mestressa  sentia a sàndal; era l’única dona del poble que no feia olor de pagès.

La senyora Carme el cridava pel nom, “Negre, Negret”, i li parlava com l’amo no havia fet mai. Però quan sentia el motor del cotxe, un parell de quilòmetres abans que arribés al poble, notava una fiblada de felicitat que li recorria tota l’espinada i anava a rebre’l corrents. L’amo no s’aturava ni li deia res; arribava al poble amb el Negre darrera, que treia un pam de llengua. Només el va pujar al cotxe una vegada, el dia que el va adoptar, amb dos mesos, i el va portar des de Balaguer a Cerbi.  Quan van arribar el va raspallar ben raspallat. Ho va fer cada dia, de raspallar-lo; era el gos més ben plantant i fort del poble, i també volia que fos el que tenia el pèl més brillant. Fins que el Negre li va grunyir i li va ensenyar les dents.

Galeria de personatges de "La nit als armaris": Ton (El meu Adrià)

Abans de marxar de casa Barrina, just després del final de la narració de El meu Adrià, Ton va al lavabo; per culpa de la pròstata ha d’orinar cada dos per tres. Quan ha acabat, es renta les mans i s’observa al mirall, amb deteniment i a fons, satisfet: aquesta és la imatge que es vol emportar pel DNI de l’altre món.

És un vell que no es treu la boina ni a dins de les cases, amb el front obert llaurat pels anys de vida, que encara té l’espinada ben dreta i es pot blegar. El rostre descarnat i els ulls grisos, que espurnegen com les lloses al sol i graven raigs a la pell del voltant. La boca ampla.

Es passa la mà pels llavis, vius, cantors. El que més li agrada és escoltar, llegir, empescar-se i contar històries. Tastar, olorar, ensumar i sentir les paraules que porta el Vent de Port, que canten els rocs i les escobes; perquè ell ha guarit tan amb les paraules com amb les pocions i beuratges. Ha tret el nas a aquest segle XXI estrany, però el seu temps ja fa dies que s’ha acabat. Cada dia té menys ganes de parlar. Cada dia l’estira més el silenci.

Els habitants més vells del Pirineu no ho havien vist mai però pensaven que passaria

Ara m’adono que a La nit als armaris no surt cap incendi forestal. Potser perquè al llibre no hi surten, de manera explícita, els meus records d’aquells anys a Esterri d’Àneu, quan el meu pare, que era guardabosc, a l’estiu molts dies sortia disparat amb el geep perquè s’havia calat foc al bosc de Burgo o de Son o de… Al poble afectat tocaven les campanes de l’església (a foc) i la gent corria amb pales i altres estris cap a la muntanya, a apagar l’incendi. Eren els anys setanta i, pel que jo recordo, els boscos del meu racó dels Pirineus s’encenien a l’estiu.

A l’estiu. Per això avui el Javier Ricou, en un article a la Vanguardia, diu que els habitants més vells del Pirineu no recorden una cosa igual: veure foc  en unes muntanyes on hi hauria d’haver neu. Ja s’ho temien aquest avis que passaria una cosa així, però que les flames arribessin fins als pobles els ha deixat astorats.

Les autoritats polítiques culpen del desastre a la sequera excepcional i al vent, i plantegen la necessitat d’extremar les precaucions. D’acord. Però, és que no es podia fer res per prevenir la crema de la massa forestal i la carbonització del paisatge de més de mil hectàrees?  No calia fer res abans de les flames devastadores, quan els més vells dels pobles  ja sabien que passaria?

Aubaga de Cerbi

A la nit als armaris El Ton de El meu Adrià, més que un canvi de les muntanyes com a conseqüència dels incendis, es planteja, amb un cert escepticisme, la possibilitat de la modificació del paisatge degut a la dinàmica natural de les poblacions vegetals. Li explica a la Laura els experiments científics del seu pare.

“Demà, si vols, podem anar a l’Aubaga. L’any passat hi va marcar unes parcel·les per demostrar que, amb els anys, els pins s’estendran i conqueriran el bedollar. Per ara la partida la guanyen els bedolls de llarg.”

La presentació de La nit als armaris a la Biblioteca Ernest LLuch de Vilassar de Mar

El divendres dia 9 de març vam presentar La nit als armaris, el meu primer llibre literari, publicat per Voliana Edicions, a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar. Em van apadrinar l’editor Jordi Solé i Camardons i l’escriptor Vicenç Llorca. L’acte va ser molt maco i un gran èxit: hi van assistir més de 90 persones que van esgotar tots els exemplars que estaven a la venda.

La nit als armaris està format per dotze narracions lligades entre elles i que comparteixen un origen comú, pallarès. A banda de l’aspecte testimonial de la cultura tradicional pallaresa, tracten temes diversos com les psicoteràpies i les demències, l’estrangera benefactora i la importància de les històries i de l’escriptura per viure. En vàries narracions hi trobem trames de maduració i, també, variacions de l’argument del dimoni enganyat. Hi destaquen els personatges infantils, les àvies i els gossos.

Vicenç Llorca va conduir l’acte de forma molt amena, en un format d’entrevista dividida en tres gran blocs. Primer, vam parlar de la meva condició d’escriptora pallaresa (que he begut de l’obra d’autors també pallaresos com Pep Coll i Maria Barbal, especialment de Pedra de tartera), d’autora resident al Maresme i amb una formació científica. En segon lloc, dels referents literaris, entre els que vaig destacar a Jesús Moncada, Mercè Rodoreda i Quim Monzó (tan diferents i tan importants per a mi); així com del corrent simbòlic, sense deixar del tot el realisme, en el que se situaria la meva obra. Per últim, vam parlar de La nit als armaris, de la seva gestació, de l’estructura i dels aspectes més rellevants del llibre.

Jordi Solé Camardons va exposar la voluntat de Voliana Edicions de donar veu a autors que tenen molt a dir per l’originalitat i la veritat de les seves idees i per la bellesa de les seves paraules. Va assenyalar com a una riquesa de La nit als armaris la presència de lèxic pallarès, que es recull en un glossari al final del llibre.

L’acte va acabar amb la lectura per part de l’autora d’una de les narracions: El divan. En poso un fragment a continuació:

"Pobrissó meu!, ha sortit a son pare: molts títols i poques llums. Diu que vostè m’ajudarà a conservar la memòria. Li ho ha entaforat la seva dona i ell s’ho creu. Ja voldrien molts joves tenir la memòria fotogràfica que tinc jo amb noranta anys! Quin interès pot tenir recordar què vaig fer o deixar de fer fa setanta o vuitanta anys? He oblidat el que m’ha convingut i recordo allò que m’interessa. Què li importa al meu fill com passo les hores del dia? Cadascú té les seves aficions. Símptomes de demència senil, la mala pua! Com gosa acusar-me de manca de memòria! Ella que no sap mai on té les claus del cotxe i s’oblida les de casa un dia sí i l’altre també. M’agradaria enfocar-li el cervell amb el telescopi, segur que el té ple de forats negres. No posi aquesta cara, home! Ja voldria jo que el meu fill fos la meitat de llest que vostè per poder-me confessar amb ell i que m’ho mantingués en secret."

Un paràgraf per a l'Anna Rossell: gràcies pel microrrelat de benvinguda!

"Em vaig fixar en el calendari nou que penjava a la paret: el mes de juny de 2001 il·lustrat amb una foto que replegava tots els verds de la primavera aneuenca. Per Sant Pere faria noranta-cinc anys, vaig pensar que aquell hivern moriria i que ja m’estava bé. Casa Barrina tornava a tenir pubilla: una jove que era enginyera i poeta, i que no es capficava amb els fantasmes. Una jove que no buscava re i havia trobat la nit pels armaris."

Així acaba El meu Adrià, el primer conte de La nit als armaris.

Ton parla pallarès

"El dia de Tots Sants el vaig trobar a la plaça de la Biga quan encara no havia arribat el sol al poble. Feia fresca. Jo escampava el carrer, perquè de bon matí havien passat uns cavalls i havien deixat el poble galdós. El teu pare, esporret i malfargat, s’arrossegava recolzant-se en la mangala de Cisco, el teu besavi; com si estigués espeat. Vam estar una bona estona al paredó sense dir ni una paraula. “Ton, quants taupiners et sembla que hi ha al prat del Pont?”, em va preguntar amb una veu de nen petit que em va fer mal al cor. Vaig veure una tupina de costella que queia al nostre davant i s’esbocinava, i de dins sortien cuentos que s’esfurriaven cap a les muntanyes. Vaig notar el gust intens de confitat que ho omplia tot, tan intens i nítid com si fos real. Jo era la tupina trencada, la mare de tots els cuentos que marxaven, es transformaven i tornaven una i una altra vegada".

(Fragment, El meu Adrià, a La nit als armaris)