Gràcies a la crisi he tornat a llegir Marcel Proust

Fa trenta anys vaig descobrir Proust, perquè l’Alícia, una companya de pis que estudiava filosofia, intentava compensar la meva deformació científica amb lectures humanístiques. Ella va insistir molt i jo vaig llegir la dilatada obra prousiana, que em va agradar força. No l’havia tornat a llegir fins ara. Mal fet.

Gràcies a la crisi que he tornat a llegir Marcel Proust.  Vaig posar Un amor de Swann a la llista de llibres d’un dels clubs de lectura que condueixo.  El vaig incloure al llistat de lectures pel 2013, perquè amb les restriccions econòmiques he d’escollir els títols dels llibres entre els disponibles en uns lots especials. No es poden comprar llibres nous, s’han rellegir els que ja hi ha, i Un amor de Swann era als lots.

He redescobert A la recerca del temps perdut, ara amb una mica més de consciència literària. Proust és una experiència forta, una revolució. La seva obra és un monument, un testament literari que et deixa sense alè. És una prova brutal de la passió d’escriure? Ens recorda que val la pena trencar-se el cap per trobar la fórmula narrativa. Ell la va trobar. I tant que la va trobar! Amb un sobreesforç. I un cop descobert el truc màgic, les pàgines sembla que flueixen i que la recerca del temps perdut podia haver esdevingut infinita.

Una de les pretensions que tenia quan vaig començar a escriure era fer una  literatura testimonial, deixar constància del món tradicional pallarès que estava desapareixent. De fet, Casa Barrina, el primer conte que em van publicar i que és la base de El meu Adrià, està escrit amb aquesta intenció. Que lluny em vaig quedar de Proust! No vaig reconstruir cap món, només vaig deixar que tragués el nas.  Vaig començar a escriure des de la nostàlgia, no em resignava a acceptar que el món de la meva infància estava desapareixent i el volia salvar. Ara sóc conscient que aquesta era una proesa que em superava del tot, perquè cal molt ofici i talent  per salvar el passat.  A més, si bé la nostàlgia m’assalta tot sovint, mai posaria la reconstrucció del passat com a  motiu central de la meva vida, de la meva obra. M’interessa el present que abraça també el passat i el futur.

A La nit als armaris  he volgut crear un món literari amb Cerbi com epicentre geogràfic, un món amb personatges i arguments universals, on es reconeixen les marques culturals del passat i del present.

Quatre morts i una resurrecció

El petó de la mort. Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Foto de David Chacobo.

A La nit als armaris, la mort, companya inseparable de la vida, només té paper als tres primers contes i, de manera indirecta, al quart. Als vuit contes següents no hi ha morts. Un bon grapat de persones i animals sense cap baixa. Sembla com si després de matar uns quants personatges al començament del llibre, quan parlava de coses d’abans, la mort s’hagués esborrat del tinter. És ben curiós i no me n’havia adonat fins ara. Les quatre morts que apareixen són morts excepcionals i volen dir alguna cosa més. No ho sé, però potser una manera de sobreposar-me a la por que em desperta el final de la vida és complicar-ne el misteri.

A El meu Adrià el metge diu que el protagonista mor d’un atac de cor, però també hi ha indicis que podria ser una mort màgica o un traspàs per assolir una consciència que en vida no aconseguiria mai. També es pot veure com una mort lògica, que retira l’Adrià a temps, quan ja ha escrit el llibre que havia d’escriure i cal que passi el relleu a la seva filla Laura. No és només una mort absurda i injusta, perquè encara li tocaria viure una pila d’anys, la seva mort significa alguna cosa més.

El Vell de casa LLuc mor com un sant. Invoca la mort, no perquè estigui profundament deprimit i desesperat, que moltes vegades n’ha estat, sinó com a una amiga entranyable que fa temps que espera que acabi de representar el guió que li tocava per acompanyar-lo fins a l’altra riba. Mor amb el somriure que li ha despertat la bellesa de la mort i el goig de les primeres passes pel més enllà.

Negre, Negret! és el conte més negre de tot el llibre, perquè té dos morts: l’oncle Ramon i el Negre. Dues morts negres i violentes. El gos heroi que executa el malvat i que després serà executat segons la llei dels homes, perquè ha matat un ésser humà i és titllat de perillós. Quan penso en les morts d’aquest conte, em pregunto si l’escriptura de gènere negre no és una bona gimnàstica per enfortir la musculatura que tremola davant les necrològiques  i als funerals.

A Una nit sense lluna, no hi ha cap mort biològica, però sí una de simbòlica, que implica una resurrecció. D’esdeveniments i girs dels personatges que es poden interpretar com a morts simbòliques a La nit als armaris n’hi ha uns quants, però em quedo amb la imatge de la Teresa abraçada i en comunió amb la noguera, el batec de la sang sintonitzat amb el moviment de la saba de l’arbre, per obrir els ulls a la realitat i vessar sota la llum dels estels el doll llàgrimes retingudes. 

Si el Pep s’hagués dit Arnau o Dídac

El Pep no coneix  cap altre Pep  de la seva edat. Ha estudiat fins als trenta anys i mai ha tingut un company ni una companya que es digués com ell. No és de la generació amb Joseps, Joans i ases a totes les cases, ell ha crescut envoltat d’Arnaus, Dídacs, Bernats, Jans, Paus i Rogers. Encara que es relaciona amb Laura de la Nit als armaris, el Pep no és un personatge d’aquesta obra, va arribar a Cerbi uns anys més tard, en un altre llibre que encara no s’ha publicat.

Fotografia: Myriam González

Al Pep no li interessava ni el camp ni la muntanya, però va conèixer la Laura en un congrés a la Universitat Politècnica de Barcelona. Tan alta i tan corpòria, amb els pits esplendorosos i els malucs prometedors.  Ella li va parlar de la casa de Cerbi, que havia heretat del seu pare, i el va convidar a passar-hi un cap de setmana. El Pep no s’ho va fer dir dues vegades i va córrer a comprar-se unes bones botes per caminar, un forro polar i un anorac; l’equipament bàsic per marxar al Pirineu amb una dona que practicava tots els esports de muntanya.

Mentre ascendien cap al seu destí amb el cotxe, de revolt a revolt, i parlaven d’holoproteïnes i configuracions espacials, el Pep donava per segur que la Laura també es fonia de desig i pensava que si es feia la desentesa era per pura coqueteria. Van sopar a mig camí, en un restaurant de carretera. La Laura parlava del seu pare, l’Adrià, i de l’últim llibre que va escriure, La nit als armaris. El Pep li mirava els llavis molsuts i lluents d’oli,  i pensava en el clau salvatge i colossal que clavarien quan arribessin a la famosa casa Barrina.

Van arribar de nit i feia un fred que rebaixava les escalfors al més pinxo. El Pep es va quedar glaçat, no només per la baixa temperatura, Cerbi li despertava subtils esgarrifances de por.  Un poblet endreçat i bonic, amb totes els cases de pedra i les teulades de llosa (llosats), amb flors a moltes finestres i balcons. Un poble maquillat amb gust i ben il·luminat, però que encara respirava passat i desprenia una màgia inquietant. Malgrat tot, el Pep no va perdre la il·lusió.

L’habitació de dos llits ja era tot un missatge, però el Pep s’aferrava al guió que deia que tocava follar. La Laura li va dir ben clar que ell a l’altre llit, i no va passar ni un minut que la dona ja dormia com un tronc. Dos dies pujant i baixant muntanyes amb la Laura i fent veure que el senderisme era meravellós. Dues nits roncant tan fort com sabia, per importunar aquella dona de ferro que no s’immutava per res.

Quan ja feia temps que havia oblidat l’existència de la Laura i del poble que es deia Cerbi, va rebre un missatge d’ella. Li proposava una col·laboració científica. El Pep no va contestar, però se’n va ressentir. El clau fallit li havia deixat una marca invisible però dolorosa. Se sentia avergonyit. Era un home a deriva, que es passejava amb un diari que li tapava els ulls. La Laura, en canvi, sabia el que volia i perquè feia les coses. No demanava permís ni perdó per ser qui era.  

Si el Pep s’hagués dit Arnau o Dídac, potser hauria esborrat el missatge o potser hauria acceptat la proposta, però sense cap mena de metafísica.

La nit als armaris 2012

Els primers exemplars del meu primer llibre de narrativa La nit als armaris van arribar a Voliana Edicions el dia 27 de febrer del 2012, i des d’aquell dia no he parat de treballar per donar-lo a conèixer i apropar-lo als lectors. Estic molt satisfeta del camí fet durant aquests primers deu mesos i vull donar les gràcies a les persones i entitats que més m'han ajudat:

Jordi Solé Camardons, Vicenç Llorca, Marta Pera, Eva Godàs, Pep Coll, Xavier Macià, Ferran Rella, Cecília Llessui, Jordi Llavina, Myriam González, Voliana Edicions, Biblioteca de Vilassar de Mar, Biblioteca de Cabrils, Biblioteca de Vilassar de Dalt, Biblioteca de Premià de Mar, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Casal Català de Tolosa de Llenguadoc i Comú dels Particulars de la Pobla de Segur.

I a les lectores i lectors, perquè el més important que m'ha passat en publicar La nit als armaris és tenir lectors. 

Algunes floretes:

Picolo reïx a construir un nexe entre el món tradicional i el modern, entre la cultura de muntanya i la societat urbana actual. (Vicenç LLorca)

Un aiguabareig del món rural on irromp la modernitat. (Pilar Argudo)  

Raquel Picolo aplica la ploma amb severitat sobre la qüestió humana. (Jordi Llavina)

Tot és servit amb brots d’humor i amb una constant tensió narrativa que contribueixen a fer d’aquests contes une belles miniatures literàries. (Pierre Gamisans)

Un bon debut literari. (Pep Coll)

Dubto que existeixi una escriptura pirenaica, però que si existeix La nit als armaris marca clarament un abans i un després. (Xavier Macià)

Què hem fet:

   9 presentacions: Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar (9-03), El Públic de Mataró (17-04), Biblioteca de Cabrils (11-5), Biblioteca de Vilassar de Dalt (27-6), Ecomuseu d’Esterri d’Àneu (18-8), Fira del llibre del Pirineu d’Organyà (8-9), Ateneu Barcelonès (18-9), Casal Català de Tolosa (8-12) i Comú dels Particulars de la Pobla de Segur (3-01-13).

     
3 signatures de llibres. Dos per Sant Jordi (Rambles de Barcelona, a la parada de Voliana Edicions i a la parada de la llibreria Índex a Vilassar de Mar) i una a l’agost a la llibreria Manelad’Esterri d’Àneu.

 3 entrevistes de ràdio: Vilassar ràdio, COM ràdio (27 juliol, programa La Posta), La Xarxa ràdio (9-12). 

 2 entrevistes TV: Mataró televisió (especial Sant Jordi), Xarxa de televisions locals (L'Última troballa, 14-12).

6 ressenyes: Serra d’Or núm. 630; Cadena SER,13 juliol, programa El balcó; Ara llegim (22-9); set30maresme; Ressons d’Occitània (Casal Català de Tolosa, desembre 2012); Nabíus núm 10. (Consell Cultural de les Valls d’Àneu).

 ++ 12 citacions premsa: la Clau, VM Informa, Tribuna del Maresme,  La Vanguardia, La guía del ocio, El punt Avui, El Segre, Outtime, Butxaca, Agenda Ateneu Barcelonès, Agenda Associació Escriptora en LLengua Catalana, Viure als Pirineus, Blog de Voliana Edicions....

 1 Club de lectura. Biblioteca Martí Rosselló Premià de Mar (13-11).

 3 reimpressions.

                                         Amb Vicenç Llorca, a l'Ateneu Barcelonès.

Amb Eva Godàs i Jordi Solé Camardons, a la Biblioteca de  Vilassar de Dalt.

Amb Jordi Solé Camardons, a la Biblioteca de Cabrils.

Amb Marta Pera i Jordi Solé Camardons, al Públic de Mataró.

Amb  Ferran Rella i Pep Coll, a l'Ecomuseu d'Esterri d'Àneu.

Club de lectura de la Biblioteca de Premià de Mar.

Amb Pere Gamisans, al Casal Català de Tolosa.

Amb Xavier Macià, al Comú de Particulars de La Pobla de Segur.

Amb Vicenç Llorca i Jordi Solé Camardons, a la Biblioteca de Vilassar de Mar.

´

Raquel Picolo amb Jordi Llavina. Entrevista televisió,  l'Última troballa.

Una veu

Carretera de Cerbi,

El dia 3 de gener al vespre vam presentar La nit als armaris al Comú de Particulars de La Pobla de Segur.  El Xavier Macià va ser el presentador de luxe, expert en literatura, bon amic i poeta, company d’aquells meravellosos anys del batxillerat a La Pobla de Segur. Jo sentia que amb aquesta presentació tornava a una època en la que m’havia sentit com una esponja que volia absorbir tota l’aigua del mar; i la Pobla havia estat el lloc ideal, amb companys poetes com el Xavier i professors que ens obrien un munt de finestres noves i esperonaven la nostra curiositat i intel·ligència. Abans de començar l’acte, vaig comentar al Xavier que d’alguna manera la presentació al Comú tancava un cercle. Una part important de l’ànima del llibre que anàvem a presentar havia menjat i begut a la Pobla. Però no m’imaginava fins a quin punt seria especial seria aquella presentació.

El discurs del Xavier Macià em va deixar  muda. Jo no hi podia afegir res. De fet, hi havia coses que se’m revelaven per primera vegada amb les seves paraules. Coses grosses, com roques que cauen al fons d’un estany i que per més que les aigües de la superfície s’asserenin sempre saps que són allí. Vaig escoltar paraules que volia escoltar més que cap altres però que no esperava. Paraules plenes que reconeixien l’ànima de la meva criatura, La nit als armaris, i la meva ànima d’artista, d’escriptora. A mesura que el Xavier anava desgranant el seu parlament, La nit als armaris creixia. Quan va acabar de parlar va arrencar un aplaudiment espontani  i merescut: la seva presentació va ser molt brillant.

Va deixar La nit als armaris tan amunt que m’havia de posar de puntetes per veure’l. Però el fill era meu, d’això no en tenia cap dubte, i tot el que havia dit el Xavier era cert. Les seves paraules  no eren ensucrades, eren potents. Va parlar de talent i autenticitat,  de guarniments i frases sense vida. També va parlar de la dificultat de deixar sortir la veu  i crear mons i personatges amb ànima,  perquè els ecos són molt forts i n’hi ha molts.

 El Xavier Macià va dir que els personatges de La nit als armaris tenien ànima, i que aquesta era la principal característica que feia que fos un gran llibre. Mentre l’escoltava vaig pensar que sí, que quan pensava en els meus personatges els notava  l’ànima, i que  la constatació que les meves criatures eren vives era una de les coses que em donava molta pau com a escriptora. Personatges senzills i que porten vides normaletes, però que  ens mostren el seu espai íntim, i que per això són universals, va dir el Xavier.

Jo l’escotava entre aclaparada i satisfeta. No estic acostumada a que m’afalaguin amb coses que considero tant importants. Va mencionar i explicar les categories d’escriptors de Navokof: escriptors narradors, escriptors mestres i escriptors màgics, i em va col·locar en la categoria màgica: els que escriuen obres amb veu i ànima, els que callen moltes coses. Va afirmar que La nit als armaris no era un eco, que s’hi escolta una veu i, també, silencis.

Va acabar dient que dubtava que existís una escriptura pirenaica, però que si existia La nit als armaris marcava clarament un abans i un després. Que els lectors no hi busquessin un marc folklòric i quatre historietes inofensives, encara que hi apareixen elements de l’entorn tradicional pallarès ho fan amb la mateixa naturalitat que ho fa la ciutat, els rocs o els arbres.

El Xavier Macià és molt generós i em va fer un gran regal. No és un obsequi ensucrat, d’aquells que no tenen d’altres arestes que les d’arreplegar algun quilo de més, tot al contrari, m’ha mostrat que era en un camí amb un roc i un sarpat de terra a les mans, de nit, sota un cel estrellat. Sola. M’ha donat una fulla d’auró i m’ha convidat a seguir caminant.  És com un somni! Quan em desperti potser hauré trobat el riu.

Al meu poble de les pedres en diem rocs

Quan vaig decidir que ja tenia tots els contes del llibre i que es titularia La nit als armaris, vaig començar a polir el conjunt i a tensar els lligams entre els relats.  El primer conte havia de ser el més pallarès, tallat pel Vent de Port i dibuixat amb paraules del país. Paraules aneuenques, pallareses. Hi vaig rumiar molt: quanta marca lingüística hi havia de posar perquè l’entorn i la cultura hi quedessin retratats i que alhora fos entenedor per un lector d’una altra contrada? Quants rocs podia deixar caure en el text? Amb aquesta preocupació constant vaig redactar El meu Adrià,  que, tot i la presencia d’abundant lèxic pallarès, el pot entendre qualsevol que llegeixi el català.

Vull que em llegeixi la gent de la meva terra, però m’adreço a tots els lectors en llengua catalana; de fet, voldria tenir lectors en tots els racons del món.  A La nit als armaris reivindico el pallarès i el mostro amb orgull com un patrimoni indestriable de les històries de les meves muntanyes i la seva gent, però em vaig inclinar, per un català estàndard, perquè conto arguments universals per a tothom. Al Ton li fa mal el carriscle i els carrers de Cerbi són plens de rocs, però algunes lectores del Maresme i de Barcelona en lloc d’espantar-se m’han dit  que volien tastar el confitat, que volien, com a mínim, una tupina plena de paraules i històries del Pallars.  Quina sort la meva!  Avui segueixo el consell de la meva amiga Marta Pera i no poso cursives ni cap marca als rocs, les paraules pallareses.  Que circulin entre les altres amb el cap ben dret i sense cap distintiu.

La sort de poder escoltar parlar sobre el meu llibre en una sessió del club de lectura. 

Se m’ha passat pel cap parlar dels rocs, que sempre m’han despertat un interès viu, perquè fa uns dies que, sense buscar-ho ni preveure-ho, em van tirar uns quants cops de roc. Als clubs de lectura que condueixo, i procuro fer-ho amb simpatia i bondat,  sempre dic que tenir l’autor del llibre que comentem amb nosaltres és un luxe.  Ara sé que ocupar la cadira de l’autor és també un privilegi per a l’escriptor, perquè també he tingut la sort d’ocupar-la. En una tertúlia sobre La nit als armaris al club de lectura de Premià de Mar vaig poder comprovar fins quin punt els lectors són savis, i vaig arreplegar una garbera d’opinions interessants. Pedretes.

Els cops de roc, potser fins i tot buscallades, els vaig rebre uns dies més tard en un altre club de lectura on parlàvem d’un altre llibre i un altre autor, molt més veterà i expert que jo. Algunes persones que no els havia agradat el llibre o potser, fins i tot, els havia irritat, van començar, primer a malparlar contra el llibre i l’autor i, finalment, contra mi, que intentava salvar la bona marxa de la tertúlia i evitar que es faltés a la persona de l’autor i a d’altres membres del club. Més o menys, me’n vaig sortir, però la xerrada va perdre l’ànima que ens caracteritza i les persones que tenien ganes de conversar sobre el llibre no ho van fer per por a deslligar la fúria dels tertulians indignats a priori i decidits a imposar les seves opinions. Obligada a mantenir l’ordre, vaig veure com se m’esfurriaven sense remei la meitat de les idees i comentaris que volia fer del llibre. Com que era la conductora, no vaig poder etzibar-los els cops de roc i les buscallades que es mereixien i vaig marxar amb les mans fredes, suposo que com els altres que no volien brega. Avui una amiga m’ha dit que darrerament hi ha molta gent amb ganes de buscar soroll, i que això no té res a veure ni amb els llibres ni amb els rocs, sinó amb una sobrecàrrega de ions positius.

Pallarès on line: fatos no, escotofits

A la pàgina 65 de El Català d’Àneu, de Ramon Sistac, llegeixo: “Si bé els trets fonètics són ben vius, no es pot dir el mateix dels morfològics, sotmesos cada vegada més a la pressió de la llengua normativa, especialment gràcies (o millor: per culpa de) la influència de la televisió i de l’ensenyament”. Em sento plenament identificada amb aquestes paraules. Només obrir la boca tothom sap que no sóc del Maresme ni de Barcelona, però m’entenen força bé perquè parlo un català estàndard.

Ja fa uns quants anys que em vaig “normalitzar”, i encara em dol haver llençat els llençols de fil per posar-los de polièster. Mai m’he pogut desempallegar d’una certa tibantor i estranyesa. Com no els ha de costar “normalitzar-se” a aquest nens que, com el meu fill, tenien el cervell estimulat per una llengua asiàtica que han hagut de colgar perquè no els fes nosa i poder aprendre la nostra, el català! En el cas del meu fill, català occidental a casa (no goso dir-ne pallarès) i català oriental a l’escola.

Quan et diuen que la teua llengua, la que parles a casa, no val per res, que l’has de fargar i encara així serà escolrida i poca cosa, et sents  esporret i vestida amb cassigalls i ho esfarnegaries tot. Penses que si fas faltes d’ortografia i no acabes de taleiar-te ben bé de com han de marxar les paraules deu ser que ets fata, però no, no n’ets. A casa nostra som més aviat bordiscos i ens atabalem una mica amb la morfologia i, de vegades, també amb la sintaxi, perquè no tenim el cap lingüísticament ben endreçat, però no som fatos, al contrari, som ben eixorrobits. El vent de port que duem  a dins no ens deixa palpanear ni fer el nyau- nyau encara que vulguem.