Quatre morts i una resurrecció

El petó de la mort. Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Foto de David Chacobo.

A La nit als armaris, la mort, companya inseparable de la vida, només té paper als tres primers contes i, de manera indirecta, al quart. Als vuit contes següents no hi ha morts. Un bon grapat de persones i animals sense cap baixa. Sembla com si després de matar uns quants personatges al començament del llibre, quan parlava de coses d’abans, la mort s’hagués esborrat del tinter. És ben curiós i no me n’havia adonat fins ara. Les quatre morts que apareixen són morts excepcionals i volen dir alguna cosa més. No ho sé, però potser una manera de sobreposar-me a la por que em desperta el final de la vida és complicar-ne el misteri.

A El meu Adrià el metge diu que el protagonista mor d’un atac de cor, però també hi ha indicis que podria ser una mort màgica o un traspàs per assolir una consciència que en vida no aconseguiria mai. També es pot veure com una mort lògica, que retira l’Adrià a temps, quan ja ha escrit el llibre que havia d’escriure i cal que passi el relleu a la seva filla Laura. No és només una mort absurda i injusta, perquè encara li tocaria viure una pila d’anys, la seva mort significa alguna cosa més.

El Vell de casa LLuc mor com un sant. Invoca la mort, no perquè estigui profundament deprimit i desesperat, que moltes vegades n’ha estat, sinó com a una amiga entranyable que fa temps que espera que acabi de representar el guió que li tocava per acompanyar-lo fins a l’altra riba. Mor amb el somriure que li ha despertat la bellesa de la mort i el goig de les primeres passes pel més enllà.

Negre, Negret! és el conte més negre de tot el llibre, perquè té dos morts: l’oncle Ramon i el Negre. Dues morts negres i violentes. El gos heroi que executa el malvat i que després serà executat segons la llei dels homes, perquè ha matat un ésser humà i és titllat de perillós. Quan penso en les morts d’aquest conte, em pregunto si l’escriptura de gènere negre no és una bona gimnàstica per enfortir la musculatura que tremola davant les necrològiques  i als funerals.

A Una nit sense lluna, no hi ha cap mort biològica, però sí una de simbòlica, que implica una resurrecció. D’esdeveniments i girs dels personatges que es poden interpretar com a morts simbòliques a La nit als armaris n’hi ha uns quants, però em quedo amb la imatge de la Teresa abraçada i en comunió amb la noguera, el batec de la sang sintonitzat amb el moviment de la saba de l’arbre, per obrir els ulls a la realitat i vessar sota la llum dels estels el doll llàgrimes retingudes.