Pallarès on line, a molletes

Primera trobada d'experts en pallarès. Cerbi, agost de 2010.

Nit i armari

Tenim un binomi fantàstic, d’aquells de la Gramàtica de la fantasia. L’amanim amb una mica de pebre pallarès i es converteix en un joc fet a casa.  Pensem en aguell que tenie mala jaïlla , en una nit fosca com l’estalzí, en un cul de mal assiento que va acabar a dins de l’armari i va trencar els palmars, i en una de les frases fetes més boniques i més complertes del pallarès (les dues primeres en Rodari no les donaria per binomials): buscar la nit pels armaris, és a dir, cercar impossibles.

Buscar la nit pels armaris s’associa amb sortir de l’armari.  I d’això és tracta, de  sortir de l’armari. De no deixar-se engalipar per la nit, de sortir al sol amb les andròmines amagades. El sol sempre serà lluent  i la nit fosca.  A més, d’on traiem que entre els nostres veïns no n’hi ha cap de xafarder?  Ens pensem que els investigadors patològics com la padrina de El Divan només viuen als llibres? No seria tan estrany que compressin el pa a la mateixa fleca que nosaltres. 

Sortiríem de l’armari en un descampat, al costat de l’autopista? A mitja nit en una platja deserta, sense lluna i amb el cel tapat? No. Volem que ens donin la benvinguda, caure en uns braços oberts. Naixem amb la pell fràgil, els sentits adormits i els ossos del cap tendres. Per això costa tant eixir de qualsevol armari, però ho hem de fer. Estic  a favor de buscar la nit pels armaris i ho recomano decididament, encara que em faci més por que una pedregada.

Fa uns dies vaig haver de furgar a l’armari de la meva infantesa i per uns moments em va semblar  que m’havien pispat un munt de coses. Paraules. Sons. Expressions. No trobava les veus que m’havien criat. Em vaig desesperar, em sentia com si m’haguessin pres l’ànima (encara no estic segura que no sigui així).  De joveneta es van riure de com parlava. Les meves paraules no eren prou “cultes”, prou “civilitzades”, prou urbanes, prou “entenedores. Jo volia ser culta i que les persones modernes m’entenguessin, i em vaig despendre de la meva  música i dels meu mots.

Creia que només les havia amagat i que les paraules tornarien al primer crit, però les havia esborrat de tan arraconar-les sense ni tan sols treure’ls la pols. I no les trobava. Em vaig quedar blanca com un paper de fumar: Havia perdut “tresors immens de l’expressió humana”, com deia Maragall, la terra que parla per la boca de la gent.

A l’armari hi he trobat un llibre de “El parlar del Pallars” i només de fullejar-lo a bocafoscant un munt d’expressions que m’havien fuït han tornat. Però encara noto que l’ànima em marque ruina: vull tornar a arreplegar totes les paraules i els son que em pertanyen.

Si voleu seguir les molletes...