Galeria de personatges de "La nit als armaris": Ton (El meu Adrià)

Abans de marxar de casa Barrina, just després del final de la narració de El meu Adrià, Ton va al lavabo; per culpa de la pròstata ha d’orinar cada dos per tres. Quan ha acabat, es renta les mans i s’observa al mirall, amb deteniment i a fons, satisfet: aquesta és la imatge que es vol emportar pel DNI de l’altre món.

És un vell que no es treu la boina ni a dins de les cases, amb el front obert llaurat pels anys de vida, que encara té l’espinada ben dreta i es pot blegar. El rostre descarnat i els ulls grisos, que espurnegen com les lloses al sol i graven raigs a la pell del voltant. La boca ampla.

Es passa la mà pels llavis, vius, cantors. El que més li agrada és escoltar, llegir, empescar-se i contar històries. Tastar, olorar, ensumar i sentir les paraules que porta el Vent de Port, que canten els rocs i les escobes; perquè ell ha guarit tan amb les paraules com amb les pocions i beuratges. Ha tret el nas a aquest segle XXI estrany, però el seu temps ja fa dies que s’ha acabat. Cada dia té menys ganes de parlar. Cada dia l’estira més el silenci.

Els habitants més vells del Pirineu no ho havien vist mai però pensaven que passaria

Ara m’adono que a La nit als armaris no surt cap incendi forestal. Potser perquè al llibre no hi surten, de manera explícita, els meus records d’aquells anys a Esterri d’Àneu, quan el meu pare, que era guardabosc, a l’estiu molts dies sortia disparat amb el geep perquè s’havia calat foc al bosc de Burgo o de Son o de… Al poble afectat tocaven les campanes de l’església (a foc) i la gent corria amb pales i altres estris cap a la muntanya, a apagar l’incendi. Eren els anys setanta i, pel que jo recordo, els boscos del meu racó dels Pirineus s’encenien a l’estiu.

A l’estiu. Per això avui el Javier Ricou, en un article a la Vanguardia, diu que els habitants més vells del Pirineu no recorden una cosa igual: veure foc  en unes muntanyes on hi hauria d’haver neu. Ja s’ho temien aquest avis que passaria una cosa així, però que les flames arribessin fins als pobles els ha deixat astorats.

Les autoritats polítiques culpen del desastre a la sequera excepcional i al vent, i plantegen la necessitat d’extremar les precaucions. D’acord. Però, és que no es podia fer res per prevenir la crema de la massa forestal i la carbonització del paisatge de més de mil hectàrees?  No calia fer res abans de les flames devastadores, quan els més vells dels pobles  ja sabien que passaria?

Aubaga de Cerbi

A la nit als armaris El Ton de El meu Adrià, més que un canvi de les muntanyes com a conseqüència dels incendis, es planteja, amb un cert escepticisme, la possibilitat de la modificació del paisatge degut a la dinàmica natural de les poblacions vegetals. Li explica a la Laura els experiments científics del seu pare.

“Demà, si vols, podem anar a l’Aubaga. L’any passat hi va marcar unes parcel·les per demostrar que, amb els anys, els pins s’estendran i conqueriran el bedollar. Per ara la partida la guanyen els bedolls de llarg.”

La presentació de La nit als armaris a la Biblioteca Ernest LLuch de Vilassar de Mar

El divendres dia 9 de març vam presentar La nit als armaris, el meu primer llibre literari, publicat per Voliana Edicions, a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar. Em van apadrinar l’editor Jordi Solé i Camardons i l’escriptor Vicenç Llorca. L’acte va ser molt maco i un gran èxit: hi van assistir més de 90 persones que van esgotar tots els exemplars que estaven a la venda.

La nit als armaris està format per dotze narracions lligades entre elles i que comparteixen un origen comú, pallarès. A banda de l’aspecte testimonial de la cultura tradicional pallaresa, tracten temes diversos com les psicoteràpies i les demències, l’estrangera benefactora i la importància de les històries i de l’escriptura per viure. En vàries narracions hi trobem trames de maduració i, també, variacions de l’argument del dimoni enganyat. Hi destaquen els personatges infantils, les àvies i els gossos.

Vicenç Llorca va conduir l’acte de forma molt amena, en un format d’entrevista dividida en tres gran blocs. Primer, vam parlar de la meva condició d’escriptora pallaresa (que he begut de l’obra d’autors també pallaresos com Pep Coll i Maria Barbal, especialment de Pedra de tartera), d’autora resident al Maresme i amb una formació científica. En segon lloc, dels referents literaris, entre els que vaig destacar a Jesús Moncada, Mercè Rodoreda i Quim Monzó (tan diferents i tan importants per a mi); així com del corrent simbòlic, sense deixar del tot el realisme, en el que se situaria la meva obra. Per últim, vam parlar de La nit als armaris, de la seva gestació, de l’estructura i dels aspectes més rellevants del llibre.

Jordi Solé Camardons va exposar la voluntat de Voliana Edicions de donar veu a autors que tenen molt a dir per l’originalitat i la veritat de les seves idees i per la bellesa de les seves paraules. Va assenyalar com a una riquesa de La nit als armaris la presència de lèxic pallarès, que es recull en un glossari al final del llibre.

L’acte va acabar amb la lectura per part de l’autora d’una de les narracions: El divan. En poso un fragment a continuació:

"Pobrissó meu!, ha sortit a son pare: molts títols i poques llums. Diu que vostè m’ajudarà a conservar la memòria. Li ho ha entaforat la seva dona i ell s’ho creu. Ja voldrien molts joves tenir la memòria fotogràfica que tinc jo amb noranta anys! Quin interès pot tenir recordar què vaig fer o deixar de fer fa setanta o vuitanta anys? He oblidat el que m’ha convingut i recordo allò que m’interessa. Què li importa al meu fill com passo les hores del dia? Cadascú té les seves aficions. Símptomes de demència senil, la mala pua! Com gosa acusar-me de manca de memòria! Ella que no sap mai on té les claus del cotxe i s’oblida les de casa un dia sí i l’altre també. M’agradaria enfocar-li el cervell amb el telescopi, segur que el té ple de forats negres. No posi aquesta cara, home! Ja voldria jo que el meu fill fos la meitat de llest que vostè per poder-me confessar amb ell i que m’ho mantingués en secret."