Gràcies a la crisi he tornat a llegir Marcel Proust

Fa trenta anys vaig descobrir Proust, perquè l’Alícia, una companya de pis que estudiava filosofia, intentava compensar la meva deformació científica amb lectures humanístiques. Ella va insistir molt i jo vaig llegir la dilatada obra prousiana, que em va agradar força. No l’havia tornat a llegir fins ara. Mal fet.

Gràcies a la crisi que he tornat a llegir Marcel Proust.  Vaig posar Un amor de Swann a la llista de llibres d’un dels clubs de lectura que condueixo.  El vaig incloure al llistat de lectures pel 2013, perquè amb les restriccions econòmiques he d’escollir els títols dels llibres entre els disponibles en uns lots especials. No es poden comprar llibres nous, s’han rellegir els que ja hi ha, i Un amor de Swann era als lots.

He redescobert A la recerca del temps perdut, ara amb una mica més de consciència literària. Proust és una experiència forta, una revolució. La seva obra és un monument, un testament literari que et deixa sense alè. És una prova brutal de la passió d’escriure? Ens recorda que val la pena trencar-se el cap per trobar la fórmula narrativa. Ell la va trobar. I tant que la va trobar! Amb un sobreesforç. I un cop descobert el truc màgic, les pàgines sembla que flueixen i que la recerca del temps perdut podia haver esdevingut infinita.

Una de les pretensions que tenia quan vaig començar a escriure era fer una  literatura testimonial, deixar constància del món tradicional pallarès que estava desapareixent. De fet, Casa Barrina, el primer conte que em van publicar i que és la base de El meu Adrià, està escrit amb aquesta intenció. Que lluny em vaig quedar de Proust! No vaig reconstruir cap món, només vaig deixar que tragués el nas.  Vaig començar a escriure des de la nostàlgia, no em resignava a acceptar que el món de la meva infància estava desapareixent i el volia salvar. Ara sóc conscient que aquesta era una proesa que em superava del tot, perquè cal molt ofici i talent  per salvar el passat.  A més, si bé la nostàlgia m’assalta tot sovint, mai posaria la reconstrucció del passat com a  motiu central de la meva vida, de la meva obra. M’interessa el present que abraça també el passat i el futur.

A La nit als armaris  he volgut crear un món literari amb Cerbi com epicentre geogràfic, un món amb personatges i arguments universals, on es reconeixen les marques culturals del passat i del present.

Quatre morts i una resurrecció

El petó de la mort. Cementiri del Poble Nou de Barcelona. Foto de David Chacobo.

A La nit als armaris, la mort, companya inseparable de la vida, només té paper als tres primers contes i, de manera indirecta, al quart. Als vuit contes següents no hi ha morts. Un bon grapat de persones i animals sense cap baixa. Sembla com si després de matar uns quants personatges al començament del llibre, quan parlava de coses d’abans, la mort s’hagués esborrat del tinter. És ben curiós i no me n’havia adonat fins ara. Les quatre morts que apareixen són morts excepcionals i volen dir alguna cosa més. No ho sé, però potser una manera de sobreposar-me a la por que em desperta el final de la vida és complicar-ne el misteri.

A El meu Adrià el metge diu que el protagonista mor d’un atac de cor, però també hi ha indicis que podria ser una mort màgica o un traspàs per assolir una consciència que en vida no aconseguiria mai. També es pot veure com una mort lògica, que retira l’Adrià a temps, quan ja ha escrit el llibre que havia d’escriure i cal que passi el relleu a la seva filla Laura. No és només una mort absurda i injusta, perquè encara li tocaria viure una pila d’anys, la seva mort significa alguna cosa més.

El Vell de casa LLuc mor com un sant. Invoca la mort, no perquè estigui profundament deprimit i desesperat, que moltes vegades n’ha estat, sinó com a una amiga entranyable que fa temps que espera que acabi de representar el guió que li tocava per acompanyar-lo fins a l’altra riba. Mor amb el somriure que li ha despertat la bellesa de la mort i el goig de les primeres passes pel més enllà.

Negre, Negret! és el conte més negre de tot el llibre, perquè té dos morts: l’oncle Ramon i el Negre. Dues morts negres i violentes. El gos heroi que executa el malvat i que després serà executat segons la llei dels homes, perquè ha matat un ésser humà i és titllat de perillós. Quan penso en les morts d’aquest conte, em pregunto si l’escriptura de gènere negre no és una bona gimnàstica per enfortir la musculatura que tremola davant les necrològiques  i als funerals.

A Una nit sense lluna, no hi ha cap mort biològica, però sí una de simbòlica, que implica una resurrecció. D’esdeveniments i girs dels personatges que es poden interpretar com a morts simbòliques a La nit als armaris n’hi ha uns quants, però em quedo amb la imatge de la Teresa abraçada i en comunió amb la noguera, el batec de la sang sintonitzat amb el moviment de la saba de l’arbre, per obrir els ulls a la realitat i vessar sota la llum dels estels el doll llàgrimes retingudes.