Contes sense pols

Si m’he entossudit a inventar i contar històries ha estat per culpa de les potes de la taula del menjador de la padrina.

Una de les coses que recordo dels estius a Cerbi és l’hora del conte. Quan començaven a créixer les ombres, la padrina sortia a la terrassa, que donava al carrer, amb una cadira, un cistell ple de pèsols i faves i dues cassoles grans. Els nens i nenes de la meva edat, cinc, sis i set anys, arribaven, seien a banda i banda de la fabulista i començaven a desgranar els llegums. El clímax del darrer conte sempre coincidia amb les últimes beines del cistell. Llavors la canalla marxava a trotar pel poble, però jo no en tenia prou.

Ajudava la padrina a entrar les coses i menjava algunes faves i pèsols crus. Ella feinejava per la casa i jo la seguia, per la cuina, la sala, el corral… fins que ella em preguntava si volia sentir un altre conte. Li responia que sí, amb els ulls brillants d’alegria. De vegades em regalava un o dos contes, però aquest gest mai marcava precedent. Havia de pagar peatge. Què t’estimes més, fer els peus de la taula o la resta del menjador?- em preguntava. Jo odiava les potes de la taula, barroques i plenes de racons impossibles. Però els treia la pols, perquè sabia que ella ja no es podia encorbar gaire. Si hi anava de pressa per arribar abans al conte, ella s’atansava amb un drapet blanc i em mostrava la punta bruta: “aquí no hi has passat”. Jo tornava a agafar el drap i repassava les potes a fons, mentre pensava en els maleïts francesos, que feien aquells mobles retorçats i odiosos.

Quan tornava a la cuina, la padrina m’esperava asseguda amb les mans damunt del davantal i un ampli somriure. Ja m’havia oblidat de les potes de la taula; tampoc m’adonava que les ombres de la nit començaven a esmunyir-se per la finestra. Les paraules màgiques “hi havia una vegada…”havien estat pronunciades, i jo ja era en terra de meravelles.

Els microcontes es barregen amb la poesia i la música a la platja del Masnou

El dilluns dia 30 de juliol, amb altres fabulistes de Vilassar, vaig tenir la sort de poder participar en una de les meravelloses sessions de Poesia a la Platja del Masnou, que organitza l'Anna Rossell. Vaig llegir dos microcontes inspirats en personatges del meu llibre La nit als armaris, publicat per Voliana Edicions, i dels quals ja us he parlat en aquest blog.

EL NEGRE

Si hagués sabut que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura, hauria seguit l’aroma de brou, llet i pa calent de la mestressa, cap a l’hort, el galliner i els conills, en lloc d’esperar sota el pollancre que arribés el senyor, amb les mans a les butxaques i el tuf de la cigarreta enganxada al llavis.

Si hagués sabut que per a l’amo valia menys que un gos d’atura, al Negre, un pastor alemany orgullós, se li hauria destapat el nas de cop i hauria ensumat la flaire tirànica i malvada del seu senyor.

No ho va saber mai, que el seu amo volia canviar-lo per un gos d’atura. Però el Negre tenia fusta d’heroi, i sabia que hi havia línies que no s’havien de creuar. Es van pensar que udolava del dolor de veure l’amo estès, sense vida. No era això. Després d’atacar-lo, de la queixalada mortal, per fi el va olorar: la pudor era insuportable.

LA PERLA

Tothom em té per una gata persa, de rasa. El pèl llarg, espès i sedós. Les potes gruixudes, la cara ampla i rodona, les orelles petites i el morro curt. Ningú es fixa en la punta de la meva cua, que no es arrodonida com correspondria a un autèntic gat aristocràtic. I no parlem del meu temperament.

Aquests babaus orientals en tenen prou amb lluir el pèl brillant i rebre afalacs. No són creatius ni tenen iniciativa. Adoren els humans, s’adoren ells mateixos. Adoren, fins i tot, els gossos. Jo sóc una gata amb caràcter. Bufo i, si cal, esgarrapo. Si algú no m’agrada, em poso en llocs estratègics, perquè em trepitgi la cua i poder fer un bon marrameu abans de clavar-li les urpes. Molt enèrgica, però amb un problema d’autoestima.

Malgrat aquests comportaments genuïnament felins, tinc coses estranyes. Sempre vull ser al costat de la mestressa, m’entristeixo quan marxa i corro a rebre-la amb el cor rialler. Un amor desmesurat, poc moixí. Sóc una gata especial, transgènica. Qualsevol bocí d’adn estrany m’hauria fet el pes, d’un bacteri, d’un ratolí. Però porto un gen de gos, una autèntica desgràcia.