Una nit sense lluna

Quin cel tan estrellat! La plaça està deserta, amb una mica de sort no trobaré ningú. La gent em fa por, com si només de veure’m haguessin d’escopir-me a la cara. Com si els hagués fet alguna cosa dolenta que jo no recordés i em tingués ben merescut el càstig. Quan surto al carrer sempre tinc una mica de por i no em relaxo fins que he escoltat tres o quatre frases amables i m’han obsequiat amb algun somriure. Hi ha dies que només deixo la casa per pura obligació. Procuro esquivar tothom i m’amago passant pels carrers poc transitats. Camino tan abstreta que no veig ningú; i si veig un conegut o una coneguda voldria fondre’m sense deixar cap rastre. Sobretot que no em vegin; he sortit amb la roba d’estar per casa, mal pentinada i sense pintar. Passo de puntetes. No miro. Si algú se m’apropa per parlar, faig un somriure enllaunat i poso cara de pressa. Però la majoria dels dies, un cop superat el pànic escènic que sofreixo, fins i tot amb en Carles, m’agrada relacionar-me. He fugit de la il·luminació del poble, camino entre les siluetes dels arbres i els marges de pedra del camí. Només se senten el riu, els grills i els estels.

Fa quaranta anys no calia sortir del poble per veure les estrelles, perquè a la nit tota la llum era al cel. Els carrers del poble, rocs i pols. Les parets de les cases, pedres i terra. Recordo la meva primera nit de carnaval. Feia un fred cruel i la neu gelada brillava en la foscor. Era una nit sense lluna, con la d’avui; des de les escales de casa es veia la silueta negra de la muntanya i el cel ple d’estrelles que s’encenien i s’apagaven. Aquella nit se’m va gelar l’alegria. Tenia tres anys i em vaig veure en mig d’un món incomprensible i ple de malsons aterridors. És des d’aquell dia que tinc por de la gent. Em passo moltes hores a casa sola, traduint, i quan surto al carrer busco gent, encara que només sigui per creuar una mirada o intercanviar unes frases. Amb això i la companyia de la Perla, que dorm tot el dia damunt la meva taula de treball, molts dies ja en tinc prou. En Carles no torna fins al vespre, de vegades ben entrada la nit. Les persones m’agraden, són el que més m’interessa del món, però també em fan por i tendeixo a interpretar la seva distància, fredor o agressivitat com un càstig personal per alguna cosa que he fet malament sense adornar-me’n. I això em martiritza encara que no vulgui. Quan tinc la sort de trobar persones amables, converses interessants i rialles exemptes de sarcasme i cinisme, em relaxo, m’oblido de totes les pors i entro al paradís. Sóc ciclotímica, i sempre he pensat que és per culpa d’aquella primera nit de carnaval que em va capgirar el neuroreceptors.

(Fragment inicial de la narració Una nit sense lluna, a La nit als armaris)

Galeria de personatges de La nit als armaris: "Negre, Negret"

El Negre

Va morir convençut que estaven igual d’units, encara que l’amo l’hagués maltractat més del compte. Si li haguessin dit que un any abans que li etzibés la primera garrotada  el senyor Ramon va estar a punt de canviar-lo per un gos d’atura, no s’ho hauria cregut;  el Negre sentia que estaven entrelligats per una corda que tibava igual cap als dos costats i que no es trencaria mai. 

Ajagut sota el pollancre seguia l’amo amb el nas: l’olor de fem tendre que escampava a l’hort, d’herba cuita al sol que descarregava al paller, de la senyoreta que cremava i s’apagava als seus llavis. No se li atansava més perquè sabia que l’amo no ho volia. El senyor Ramon no el deixava entrar a casa, però quan l’amo era a fora el Negre jeia damunt les pedres fresques del sols de l’escala per ensumar millor el rostit, la sopa de brou de gallina i la coca al forn que preparava la mestressa per quan tornés el seu home. La seguia als conills, li agradava l’olor de pèl arrancat quan criaven, i a buscar els ous. Fins i tot al galliner, la mestressa  sentia a sàndal; era l’única dona del poble que no feia olor de pagès.

La senyora Carme el cridava pel nom, “Negre, Negret”, i li parlava com l’amo no havia fet mai. Però quan sentia el motor del cotxe, un parell de quilòmetres abans que arribés al poble, notava una fiblada de felicitat que li recorria tota l’espinada i anava a rebre’l corrents. L’amo no s’aturava ni li deia res; arribava al poble amb el Negre darrera, que treia un pam de llengua. Només el va pujar al cotxe una vegada, el dia que el va adoptar, amb dos mesos, i el va portar des de Balaguer a Cerbi.  Quan van arribar el va raspallar ben raspallat. Ho va fer cada dia, de raspallar-lo; era el gos més ben plantant i fort del poble, i també volia que fos el que tenia el pèl més brillant. Fins que el Negre li va grunyir i li va ensenyar les dents.